Quermany Gros


zona de descàrrega d'arxius
Descarrega't el mapa
Descarrega't el track
Descarrega't els waypoints
Descarrega't el perfil
Accedeix a l'àlbum fotogràfic

Dades tècniques de la ruta

punts de pas de la ruta
Mas Casas-Mines d'en Bofill-Quermany Gros-Mines d'en Bernat-Regencós
Dades geogràfiques
Lloc geogràfic: Muntanyes de Begur Lloc sortida: Regencós
Dades cartogràfiques
Cartografia: ICGC Mapa: Full 79-25 e/1:25.000
Coordenades: UTM zona 31 T Datum: ETRS89
Dades GPS
Marca: TwoNaw Model: Anima +
Coordenades: UTM zona 31 T Datum: WGS84
Característiques del recorregut
Data: 22/11/2017 Distància**: 7,11 km
Recorregut: Circular Índex IBP **: 35
Terreny: Pistes i senders Orientació*: Fàcil
Dificultat*: Baixa Esforç*: 2 sobre 5
Senyalització: Parcial Fonts: No
Temps **
Total: sense dades Caminant:
Parat:
Altures **
Màxima:  268 metres Mínima: 108 metres Acumulat: 265 metres
Pendents **
Pendent màxim***:
Ratio pujada: 8,37% Ratio baixada: 8,66%
* Dades totalment subjectives basades en estat de forma i apreciacions personals 
** Enllaç a les dades obtingudes de la web ibpindex
*** Dada obtinguda de l'aplicació CompGPS Land v.8
Comentaris
Segur que companys de terres llunyanes embolicats també amb aquest repte de la FEEC no tenen aquest cim com un dels seus objectius, donada la seva poca entitat i atractiu, a primera vista, muntanyenc: 
És un cim de poca alçada, és el quart més baix de la llista. 
És un cim que se suposa amb vistes no molt extenses, donada aquesta baixa altura. 
Si hom consulta els mapes, observa que solament troba pistes que pugen al cim. Què si puja al cim veurà càmpings, circuits de karts, pedreres, urbanitzacions... 
Tot això és, en part, cert. En part perquè el tema vistes falla ja que, malgrat trobar-se tan i tan a la vora del mar, cap a tramuntana (nord) i mestral (nord-oest) els ulls abasten una immensitat de territori, fins allà al Pirineu. És tant el territori que s'albira que el cim té el «privilegi», d'ostentar una torre de guaita. També a ponent tenim vistes, però el mar se les emporta totes. Tot i això ens meravellarà una magnífica estampa de les illes Medes. 
Falla també la concepció del terreny a recórrer per fer cim. És cert que una munió de pistes, alguna d'elles de mala petja, trinxen tots els vessants de la muntanya, però també hi ha qui s'ha entretingut a obrir corriols. De fet hi ha un que em sembla una passada i que té tots els ingredients per ficar per allí a gent poc habituada a determinats aspectes senderistes, com som les grimpades i l'ús de cordes en passos equipats, i quan em refereixo a gent poc acostumada, penso també en la mainada. Es tracta d'un pas d'uns tres metres d'alçada i poca inclinació que per a gent acostumada es passa sense ni tan sols posar les mans a terra així que podem aprofitar-lo perquè els petits i petites de la casa, així com persones neofites, facin les primeres provatures en aquest tipus de terreny. 
També aquesta formació muntanyenca, porta d'entrada ponentina a la serra de les muntanyes de Begur, té la seva importància per la gent d'aquelles contrades. Ens trobem en terra de mestres terrissaires i el vilatans dels voltants han aprofitat des de sempre els recursos que aquesta muntanya els ha oferit. Ja els primitius indigetes es van instal·lar al proper Quermany Petit i mostra d'això en són les restes que encara avui en dia són visibles. Però no cal anar tan lluny en el temps per comprovar aquesta dependència, ja que encara avui dia trobem sorreres en plena explotació, i entre una època i l'altra, encara resten vestigis d'extracció d'arguiles. Fent aquesta proposta podem ficar el cap a les mines d'en Bofill, dites també Mines Negres, pel color de la terrissa que d'elles es treia, o la terrera d'en Bernat, o Mines Blanques. 
Animo al lector que, a més a més d'aquestes ratlles, busqui informació a internet. De lectura gairebé obligada trobo la crònica que en Toni Rocafull té publicada al web:
Segur que després de la seva lectura augmenten les ganes de pujar aquest cim. Igual que totes les muntanyes, en aquesta trobarem camins per accedir al cim ja que hi ha per a tots els gustos. Com ja s'ha comentat, de pistes hi ha un munt. Unes pugen des de Pals i unes altres ho fan des de Regencós. 
Una mica més còmodes les primeres. Més poc transitades les segones. Com ja he dit, trobo que la proposta que aquí es presenta és immillorable per fer amb mainada acostumada a caminar però que encara no ha tastat terreny abrupte i rocós ni ha agafat una corda entre les mans. Segur que gaudeixin com si es trobessin en un parc d'aventura.
Aproximació en cotxe
Proposo començar a caminar des de la pista que dóna accés al Karting Regencós.
Aquest és l'enllaç amb la georeferenciació de l'aparcament.

Descripció del recorregut

Sortim del punt quilomètric 2,575 de la carretera GI-653, que uneix les poblacions baix empordaneses de Begur i Regencós. En aquest punt neix una pista de terra, ampla, que pren orientació NNE. Caminem de forma planera vigilant el possible trànsit, ja que en aquesta part del recorregut sovintegen els vehicles de motor. 
Al cap de poc trobem un desviament al qual veiem un cartell (novembre de 2017) que informa de la direcció a seguir per tal d'accedir a una pista de karts. Totes dues branques ens serveixen perquè l'una i l'altra fan cim. En aquesta ocasió optem per fer el recorregut més llarg i agafem el trencall de la dreta, que planeja, ara amb el ferm més sorrenc, en sentit NE. De seguida ens fiquem a zona obaga i gaudim de l'ombra que ens regala la vegetació. 
Quan som a les envistes de Mas Cases trobem un altre desviament. En aquesta ocasió deixem la branca planera que segueix al costat d'un esplèndid bosc de pi i agafem la pista que inicia una suau pujada en sentit NNO. Més enllà del mas, pel qual passarem a ponent, deixem un altre desviament a la dreta, que sembla es dirigeix a uns camps de cultiu, i tornem a zona boscosa, on es barregen pins i alzines. Com que aquesta part del recorregut no es troba senyalitzada i pel camí trobarem una bona quantitat de pistes, senders i corriols, caldrà saber interpretar el mapa o el GPS. Com a principal ajuda es pot dir que hem d'anar fent camí, en lleuger descens però no sempre el de més pendent, en direcció a Mas Salvi. Finalment, quan ja som a pocs centenars de metres de la carretera que en porta, trobem un desviament a mà esquerra al qual trobem senyals de pintura de PR. 
Deixem la pista per la qual hem vingut i ens incorporem a la nova per començar a pujar en sentit SE. De moment caminar és tranquil i asserenat però a poc a poc anem guanyant metres. Més endavant el pendent es fa més present. Arribem a un nou trencant al qual seguirem en la mateixa direcció amb la qual hem arribat i deixem a dreta i esquerra altres possibilitats que no ens serveixen. Millor dit, la de la dreta sí que ens fa el pes però en cas de fer-la servir faríem un altre recorregut diferent de l'aquí plantejat. 
Seguim doncs en sentit SSO i quasi sense adonar-nos trobem el pal que indica la situació de les mines d'en Bofill, a peu de pista i perfectament accessibles, tot i que pel que sembla, pot ser perillós aventurar-s'hi. 
L'aturada a les mines ens pot servir per dedicar un temps a prendre decisions. 
A partir de les mines tenim dues possibilitats per seguir amb la proposta. Si volem seguir tal qual el track, cal anar a l'aguait perquè als pocs metres s'ha de deixar la pista i PR per ficar-se a la vegetació i seguir un corriol que fa drecera pel mig de la vegetació. És un sender net i fàcil de seguir, almenys a data de realització del recorregut (novembre de 2017). Ara se suposa que és quan comença la part divertida de la caminada. Fins ara ha sigut un passejar fent un pas darrere l'altre, petant la xerrada. Si no es veu clar, o ens despistem, o el sender s'ha perdut, la pista també ens serveix perquè més endavant la drecera acaba a la mateixa pista. Per descomptat, el sender és molt més entretingut i maco. 
El cas és que som de nou a la pista i PR. La seguim per l'esquerra, en sentit NE però tampoc cal encantar-se, ja que a les poques passes s'ha de deixar de nou la pista per enfilar-se pel marge de la pista i agafar un corriol estret i amb força pendent, flanquejat per diversa vegetació que no destorba el pas, tot que alguna branca s'haurà d'apartar al nostre pas. Ara el vial s'enfila amb força carena amunt fins que la vegetació clareja, just al punt al qual trobem un excel·lent balcó que fa les vegades de mirador. Cal girar-se d'esquenes per gaudir de l'espectacle visual. 
Quan ja en tenim prou, ens firem de nou per seguir el camí i no triguem gaire a trobar el pas de corda que ens permet superar la paret de roca que ens barra el pas. Torno a dir que aquest pas no ha de suposar cap problema. Ans al contrari. Per la gent avesada en aquests terrenys, la corda semblarà una presa de pèl, però per aquells que no s'hagin trobat, segur que ho aprofiten per gaudir de l'experiència i agafar confiança. Se'ls ha de deixar gaudir i aprendre. 
Superat aquest pas trobem una mena de cresta de rocs que també es passa sense complicacions, sempre que caminem atents. Aquest tall del recorregut ens regala amb una excel·lent vista del cim i la seva torre de guaita. El transit acaba de nou a la pista i PR. En aquesta ocasió seguim per la pista, per la dreta i en pujada, però ben bé podíem haver fet per l'esquerra, en baixada, ja que també en aquella direcció hi ha un sender que puja dret al cim. 
Com ja hem dit, seguim per la pista, en ascens, a la recerca del coll que hi ha a ponent del cim, lloc al qual trobem un pal indicador. Girem al NE fent cas de les indicacions que manen al cim. 
Si el dia és l'adequat, les vistes són espectaculars i ens permetran estar-nos una llarga estona al cim. Per fer el descens cal tornar de nou al coll previ al cim i seguir després en direcció a Pals. La pista, en un primer moment, sorrenca i planera, esdevé de cop pendent i pedregosa. Cal vigilar on es posen els peus. Un llarg descens primer en sentit S i després d'un revolt en sentit NO, ens baixa a una mena de coll que és a la vegada un nus de pistes, quatre concretament. 
Les dues a la dreta ens portarien a Pals. No interessen. Una altra, més o menys al nostre davant es dirigeix al Quermany Petit, que tampoc farem en aquesta proposta. Ens queda la més estreta, pendent i precària. Així és que girem a l'esquerra, en sentit S. Al cap de poc, al desviament que trobem, tornem a prendre el viarany més precari i que a poc a poc es va estrenyent entre la vegetació. No és, però, de mal fer. De seguida el camí comença a guanyar altura. Pel camí, per la nostra esquerra, comencem a entreveure on són les boques de les diferents mines. Els corriols que permeten acostar-nos es troben malament però es pot fer. De forma més o menys còmode es pot ficar el cap a tres boques. El camí ens porta definitivament a la boca millor conservada però que no es pot entrar perquè hi ha una porta que ho impedeix. 
Seguim el descens reculant uns pocs metres per tal de prendre la pista que baixa en sentit SO. Seguim sempre la pista més evident i ampla sortim definitivament a zona urbanitzada, al camí del Cementiri, ja a les envistes, a llevant, de Regencós. Girem així a l'esquerra, ja per asfalt, amb una bona vista de la façana de l'església de Sant Vicenç. Pels carrers que millor ens sembli creuarem tot el municipi fins que sortim al centre cívic polivalent. Al final de la placeta trobem a la nostra esquerra un camí de terra. Escapem en sentit NE i deixem a la dreta un porta d'accés a una finca. Seguim per l'esquerra, en lleuger ascens, fins que sortim a un nus de camins. Seguim per la dreta, resseguint els fils d'una línia elèctrica. Més endavant deixem un sender que segueix en sentit N, com també els fils elèctrics, i seguim per la pista, ara en descens. Al cap de poc desemboquem en una altra pista. La seguim per la dreta i així baixem a trobar la pista per la qual hem començat a caminar. 
És així que ja solament ens caldrà desfer camí per tornar al punta al qual hem aparcat.