Pic de Peguera

Sostre comarcal del Pallars Jussà zona de descàrrega d'arxius
Descarrega't el mapa
Descarrega't el track
Descarrega't el perfil
Accedeix a l'àlbum fotogràfic

Dades tècniques de la ruta

Embassada de Sallente-Estany Gento-Coll de la Portella-Refugi Coromina-Pas de l'Ós-Coll oest de Peguera-Pic de Peguera
Dades geogràfiques
Lloc geogràfic: P.N. Aigüestortes i S. Maurici Lloc sortida: Embassada de Sallente
Dades cartogràfiques
Cartografia: Editorial Alpina Mapa: Carros de Foc
Coordenades: UTM Datum: ED50
Dades GPS
Marca: Garmin Model: Montana 600
Coordenades: UTM zona 31 T Datum: WGS84
Característiques del recorregut
Data: 15 i 16/06/2014 Distància**:
Recorregut: Lineal Ciclable: No
Terreny: Alta muntanya Orientació*: Fàcil
Dificultat*: Moderada/alta Esforç*: 4 sobre 5
Senyalització: Parcial Fonts: No
Temps 
Total** 23 h. 10 min. Caminant** 6 h. 40 min. Parat** 16 h. 30 min.
Altures
Màxima ** 2975 metres Mínima ** 1774 metres Acumulat** 1509 metres
* Dades totalment subjectives basades en estat de forma i apreciacions personals 
** Enllaç a les dades obtingudes de la web ibpindex
Comentaris
Poc o res a dir del perquè fer aquest cim. Tot està dit ja a internet i a les guies i ressenyes redactades per tots aquells que alguna vegada han fet aquest itinerari per assolir el cim del pic de Peguera però com que a un blog s'ha de escriure no em lliuraré d'explicar quatre coses. Itineraris per recórrer n'hi han un piló, sobre tot des del coll de la Portella o be des del refugi de Colomina però tot a la muntanya depèn de les condicions meteorològiques regnants. A aquestes alçades s'ha d'estar preparat per improvisar ja que una sobtada boira, o tempesta, clapa de neu...poden fer que allò pensat no es pugui portar a terme, fins i tot ens pot obligar a deixar-ho estar per un altre dia. Tothom quan puja una muntanya ho fa perquè té un motiu per fer-ho i en el meu cas n'hi havien dos: El cim està al llista de dels 100 cims de la FEEC És un sostre comarcal No hem fèiem falta més al·licients per pujar-hi, tot i que es pot trobar un cabàs ple. Ja que hi anàvem i calien 5 hores de cotxe aprofitaríem per fer nit a refugi i fer el descens del cim per recorrent altres cims del sector ja que hi ha la possibilitat de fer els pics dels Vidals, el pic de Tort i d'altres. Finalment es va quedar en un plantejament ja que, fins i tot, podem donar les gràcies que el temps ens va deixar fer el cim objectiu i baixar cames ajudeu-me al cotxe, tot i que finalment no ens vam mullar, però tant d'hora s'ennuvolava com s'aclaria el cel. De bogeria. Podria explicar les diverses variants que hi han per fer un recorregut circular, però als diferents mapes de la zona ja es veuen prou clars els “camins” que es poden fer així que no seré jo qui obligui a ningú ja que, com he dit, al final qui mana és la muntanya i ella tria a qui deixa pujar i a qui no. En resum, que s'ha de pujar perquè motius hi ha molts més dels explicables però que és una banalitat dir per on o com fer-ho ja que a la muntanya tothom som lliures...subjectes als capricis meteorològics. Per acabar tan sol remarcar allò que mil vegades s'ha dit d'aquest cim. Arribar a dalt de tot requereix un cert coneixement de l'alta muntanya. Moltes ressenyes diuen que és una muntanya de dificultat baixa però jo prefereixo definir-la com a mínim, de complicada. Cert és que la ruta triada, la sud pujant des de l'embassada de Sallente i una de les més comuns, no té cap complicació tècnica en tot el recorregut fins el coll de Peguera – tan sol es pot parlar de dificultat física – ja que està perfectament senyalitzat amb pintura o fites, però això no vol dir que la muntanya es deixi guanyar fàcilment. Els vint o trenta metres finals de cresta no els trobo jo aptes per a gent que no estigui avesada en grimpades d'una certa envergadura, amb pati a totes dues vessants. He llegit en diferents blogs que qualifiquen la dificultat de la muntanya com a baixa i jo no penso que sigui menys de mitjana-alta, però en fi, per a gustos s'han fet el colors. També es molt diferent plantejar l'ascens com vam fer-lo nosaltres, fent nit al refugi, que fer el trajecte tot d'una tacada. Aquesta última opció la pot contemplar gent molt preparada, al meu entendre, ja que la distància a recórrer i el desnivell a superar son considerables (veure taula de dades més a dalt) i, a mi en particular, em fan una mica de respecte.
Aproximació en cotxe
Proposo començar a caminar des de l'embassada de Sallente.
Aquest és l'enllaç amb la georeferenciació de l'aparcament.

Descripció del recorregut

Al final de la presa, quan la carretera s'acaba, comença a enlairar-se el camí, senyalitzat amb pintura groga, que després de diverses llaçades, ens puja a trobar un pal que ens indica la direcció a seguir per pujar a l'estany Gento. Deixem el camí que ens portaria, en descens, a l'estació del telefèric, i seguim pujant, continuant amb el rosari de llaçades. Aquest camí és conegut com canal del Pígolo i, sense complicacions a remarcar, ens portarà, primerament, a la font de la coma d'Espós. En aquest punt enllacem amb el camí planer que ve del sud-oest, de la camara d'aigües de Cabdella. Ja veiem a l'esquerra el primer túnel i les restes de les vies de les vagonetes que els treballadors de la central elèctrica feien servir per transportar material. Girem a l'esquerra i, de pla, anem travessant els túnels que anem trobant pel camí. El tercer és el més llarg però no cal cap llanterna per travessar-lo. Quan ens volem adonar, ja hi som a l'estany Gento. Seguim caminat, per la pressa si el nivell de l'aigua ho permet, o per sota, pel camí senyalitzat, en cas contrari. Superat l'estany arribem als peus de l'edifici que, en mesos d'estiu, ofereix servei d'alberg gestionat pel patronat de turisme de la Val Fosca i refugi lliure a l'hivern. Just sobrepassar l'estany Gento i les dues torres de formigó i uns metres abans d'arribar a l'edifici, si ens fixem a la nostre dreta veurem uns senyals de pintura taronja. Marca l'inici d'un camí que ens pujaria, més fort i dret, al refugi de la Colomina, camí que ja figura als mapa actualitzat d'Alpina. Nosaltres continuem uns pocs metres més i arribem als peus del telefèric. Més endavant, unes escales ens baixen al sender que cal seguir. Als pocs metres arribem a un altre desviament, senyalitzat amb un pal. Deixem el sender que se'n va per l'esquerra en busca del port de Rus i seguim recte pel camí senyalitzat com GR. Així, sense possibilitat de pèrdua, arribem al coll de la Portella. Cal continuar pel GR-11.20, que és també la ruta de Carros de Foc, per arribar al refugi de Colomina. Des del refugi tenim diverses opcions per fer la resta del recorregut però nosaltres vam optar per, donades les condicions meteorològiques, continuar el recorregut pel camí més directe i curt. Així doncs vam desfer el camí uns quants metres i vam voltar el estanys de Colomina i de Mar per la seva llera dreta per encarar el pas de l'Ós. Nosaltres vam fer nit al refugi així que aquest pas no ens va suposar un gran esforç. Com uns 10 o 15 metres després de creuat el pas arribem a un altre pal indicador. Aquí deixem el GR-11.20 i girem a l'esquerra per seguir en direcció al refugi d'Ernest Mallafré, tal i com indica el pal. Aquí ja desapareixen els senyals de pintura però comencen a florir les fites. Aquestes ajuden, tot i que, sense neu, el camí és força evident i el coll de Peguera, propera destinació, fa les vegades de far. El camí fins el coll és força entretingut i còmode, sobre tot amb una mica de neu, com va ser el nostre cas. Del coll a dalt la cosa es posa seriosa. Tot i que no hi ha cap dificultat, el pendent és feixuc. Fites per totes bandes fan que s'arribi al peu de la cresta per diferents itineraris. L'opció més difícil és la més directa. La que puja més a l'esquerra de totes, la de més a prop del precipici, disposa d'una corda, antiga, que facilita l'ascensió directa al cim, sense crestejar. Una altra opció consisteix en seguir un corriol precari que ressegueix la base de la cresta fins arribar sota els pedrós que semblen un porta en mig de la cresta cimera. Finalment, la més clara de totes és la que vam fer nosaltres i que sembla la més lògica ja que és la més fitada. Aquesta última requereix recórrer uns 30 metres de cresta, ampla però molt aèria, amb un parell de passos que requereixen experiència i seny. I s'arriba al cim. Un roc amb un pal que senyala el cim. És un espai reduït. En el nostre cas, envoltats pels núvols i amb la pedra en ràpid procés de mullada, ens vam limitar a posar la ma sobre el cim, tocar la fita cimera i recular de nou al coll ràpidament. I vet aquí allò que passa sempre. Al coll va començar a aclarir el dia. Ara em tapo, ara em destapo, i així, desfent el camí, fins tornar de nou al refugi. Com que no ens agradava gens el dia, no vam fer la tornada com havíem previst. Ni vam fer els Pics del Vidals ni el de Tort, ni vam fer l'altre banda, per les Planelles de Mar ni per l'estany de Frescau. I del refugi també vam tornar pel mateix camí fet de pujada ja que el guia del refugi de Colomina ens va aconsellar fer-ho així en comptes de fer-ho pel barranc de Jou, com era la nostre intenció.