Campirme

zona de descàrrega d'arxius
Descarrega't el mapa
Descarrega't el track
Descarrega't els waypoints
Descarrega't el perfil
Accedeix a l'àlbum fotogràfic

Dades tècniques de la ruta

punts de pas de la ruta:
Gavàs - Serra dels Vivalls - Pla de Cadius - Campirme - Serra de Penyes Negres - Collada de Gavàs - Montalto - Gavàs
Dades geogràfiques
Lloc geogràfic: P.N. Alt Pirineu Lloc sortida: Gavàs
Dades cartogràfiques
Cartografia: Editorial Alpina Mapa: P.N.Alt Pirineu
Coordenades: UTM zona 31 T Datum: WGS84
Dades GPS
Marca: TwoNaw Model: Anima +
Coordenades: UTM zona 31 T Datum: WGS84
Característiques del recorregut
Data: 24/08/2016 Distància**: 18,87 Km
Recorregut: Circular Índex IBP **: 158
Terreny: Mitja muntanya Orientació*: Moderada
Dificultat*: Moderada Esforç*: 3,5 sobre 5
Senyalització: Parcial Fonts: Rierols
Temps **
Total: 6 h. 05 min. Caminant: 5 h. 39 min. Parat: 26 min.
Altures **
Màxima:  2.639 metres Mínima: 1.394 metres Acumulat: 1.514 metres
Pendents **
Pendent màxim:
Ratio pujada: 18,37% Ratio baixada: 15,28%
* Dades totalment subjectives basades en estat de forma i apreciacions personals 
** Enllaç a les dades obtingudes de la web ibpindex
Comentaris
Fugint de la molt ressenyada opció de pujar al cim del Campirme des del refugi de la Pleta del Prat per la vall de Mascarida i l'estany del Diable, vaig plantejar fer el recorregut fent servir la població de Gavàs com a punt de partida. Havia consultat escrits d'altres muntanyencs que avisaven de la duresa i dificultat d'aquesta empresa, però va poder més la curiositat de recórrer vells camins amb connotacions bèl·liques. Fixant-me en el mapa de l'Institut Cartogràfic i Geogràfic de Catalunya de la zona, a escala 1:25.000, i amb les informacions llegides, veia factible una circular que em permetés recórrer tota la serra de Campirme, i visitar les diferents trinxeres que recorden la negra història del nostre país. El recorregut es pot completar, però no exempt de dificultats, degudes majorment a la manca de camins, cosa que el va endurir molt. No parlem de dificultats tècniques, ja que el terreny és obert i força amable, però sí de dificultats físiques, sobretot si es planteja el recorregut com vaig fer-ho jo, seguint el sentit horari. Potser si es fa en sentit contrari, la traça és més fàcil de seguir. En el meu cas, el descens des del cap de Socorto, segons l'ICC, o Montalto, segons l'editorial Alpina, fins a Gavàs, es fa sense camí i és força desagradable. Potser és millor seguir el sender que passa per sota del cap de Socorto, flanquejant el vessant septentrional i baixar cap a Aurós. Pot ser que en un punt d’aquest sender es desviï en direcció a Gavàs. 
En definitiva: si hom es planteja fer aquest recorregut, ha de saber que es comença a pujar per camí senyalitzat amb vells senyals de pintura groga. Quan es troba el barranc de Rumiets es deixen els senyals de pintura i es puja a la babalà fins al cim, mirant de seguir al més aproximadament possible l'inexistent sender que dibuixa l'editorial Alpina al seu mapa. Tota la carena de la serra de Campirme és molt còmoda i amable de fer, sempre amb excel·lents vistes. A la collada de Montalto es veu un corriol que segons el mapa de l'ICC baixa fins a la font del Prat, però en desconec la utilitat. És molt més evident la pista que baixa a la recerca del cap de Socorto. Es passa a peu d’una cabana de pedra seca i aquí és a on comencen les dificultats ja descrites per baixar a Gavàs. 
Dificultats que no han d'enterbolir l'èxit de la caminada.
Aproximació en cotxe
Proposo començar a caminar des del nucli de Gavàs.
Aquest és l'enllaç amb la georeferenciació de l'aparcament.

Descripció del recorregut

Aparcarem al final de la carretera d'accés al nucli de Gavàs. Caminarem pel carrer que trobem i que ens porta a l'església de Sant Esteve. Seguirem a la recerca del barranc dels Pradets, el qual no arribarem a creuar, ja que seguirem pel sender que s'enfila en sentit O per girar al cap de poc en sentit NO. El sender és clar i poc temps després comencem a trobar senyals de pintura. Ens fiquem de ple en el barranc de la Coma, que corre entre les canals del Tuc i la serra de Vivalls. 
Mai hem de creuar-ne les aigües. El camí senyalitzat va sempre protegit per un antic mur de pedra seca, ara mig ensorrat i molt tallat, de baixa alçada, que hem de portar sempre a la nostra esquerra. En un moment donat, quan el camí s'enfanga amb les aigües que corren lliures per la muntanya, un corriol es fa més evident que el camí senyalitzat. No és una bona opció seguir-lo. No és una drecera. També puja, però molt més dret i al final s'acaba perdent la traça i ens emmerdem també amb fang. D'una manera o de l'altra arribem a un punt en el qual deixem les aigües del barranc de la Coma i veiem el de Rumiets. 
 Seguim l'evident camí per cercar-lo per un estret però còmode camí, seguint una mena de rierol canalitzat. Ja fa temps que no veiem senyals, però el camí és el correcte. Quan arribem a tocar les aigües del barranc de Rumiets ens trobem en terreny feréstec envaït per la vegetació, conformada majorment per baixos arbustos de ginesta. 
Segons el mapa ens trobem en una confluència de torrents. Hem de seguir remuntant les aigües que tenim més a l'esquerra, per guanyar alçada encaminant les nostres passes a la pleta de les Mules, segons l'ICC, o el pla de Cadius, segons l'editorial Alpina. No és difícil d'arribar-hi, però sí una mica complicat perquè hem d'anar buscant el millor pas entre la baixa vegetació, la qual deixa entreveure el millor pas per progressar. La traça que jo vaig seguir no vol dir que sigui la bona. Moltes altres es dibuixen sobre el terreny, i molt més evidents. Finalment assolim terreny planer i els dubtes de com prosseguir bullen al cap. El cert és que la decisió que es prengui serà bona perquè les opcions són infinites. Sembla que el més lògic, però també més llarg, sigui pujar per l'ampla carena, o llom, de la serra Mascarida (ICC), o els Emprius (Alpina), per fer un ample arc i dirigir-nos al coll de Finestres. Aquesta opció ens permetria fer el Montforcado i contemplar, penso, els estanys de Mascarida i del Diable, però és molt llarga. Una altra opció és pujar directament al coll de Finestres, i finalment l'opció que es dibuixa al mapa de l'editorial Alpina, que consisteix a pujar directament al cim. 
Segons aquesta, un camí hi puja. Jo no el vaig saber veure. El terreny, però, és propici i permet progressar per qualsevol lloc. Guanyant metres d'altura ens creuem amb diverses traces, possiblement de bestiar, que ajuden a fer llaçades per anar pujant. I així fins que sobre del cap apareix el vèrtex geodèsic. 
 Ja som al cim. El vessant pel qual hem pujat està protegit per les velles trinxeres que els nacionals, sembla, van construir per defendre vés a saber què. Al cim les vistes són espectaculars. Com sempre que el dia acompanya, els cims a enumerar són un bon grapat. Destaca molt a prop el pic de Pilàs, però la llista de muntanyes és molt gran. Es veuen també molt macos els estanys de Campirme (ICC) o de Soliguera (Alpina). 
Recuperades les forces, el camí a seguir és evident. Cal seguir el cordal de carena de la serra de Campirme (ICC) o de penyes Negres (Alpina), remuntant petits turons intercalats pel camí, fins a baixar a la collada de Montalto (ICC) o de Gavàs (Alpina). A la collada se'ns ofereix la possibilitat de fer un altre cim, que jo deixo de banda. De la collada inicio el descens per camí evident i còmode fins a arribar a una cabana de pedra seca que pot fer les vegades d'aixopluc en cas de necessitat. El sender segueix perdent alçada decididament i clar, fins als peus del cap de Socorto (ICC) o Montalto (Alpina). Aquí comencen els problemes. Intentant seguir el sender que dibuixa el mapa de l'editorial Alpina, en principi, o per a mi, inexistent sobre el terreny, torno de nou en direcció a la cabana de pedra seca i intueixo un antic corriol, ara perdut entre la vegetació, que potser era el camí. No ho veig clar i torno de nou al cap de Socorto, o Montalto, per seguir el sender que flanqueja i segueix baixant. Segons el mapa no em serveix, ja que baixa a Aurós i no ho veig clar tampoc. Definitivament decideixo seguir el camí dibuixat al mapa (totalment necessari, pantaló llarg) i com millor crec fer-ho, vaig baixant metres, trobant i perdent diferents traces, a vegades clares i d'altres més dubtoses, que acaben per portar-me a un vell camí, ara sí, bo, que voltant camps, acaba per portar-me a trobar el barranc dels Pradets, ja a tocar les parets de les cases de Gavàs. 
Fi de l'aventura.