Coll de Pins


zona de descàrrega d'arxius
Descarrega't el mapa
Descarrega't el track
Descarrega't els waypoints
Descarrega't el perfil
Accedeix a l'àlbum fotogràfic

Dades tècniques de la ruta

punts de pas de la ruta
Dades geogràfiques
Lloc geogràfic: Serra de Cardó Lloc sortida: Rasquera
Dades cartogràfiques
Cartografia: Editorial Piolet Mapa: Rasquera-Serra de Cardó
Coordenades: UTM zona 31 T Datum: European 1950
Dades GPS
Marca: Garmin Model: Montana 600
Coordenades: UTM zona 31 T Datum: WGS84
Característiques del recorregut
Data: 29/12/2015 Distància**: 16,65 Km
Recorregut: Circular mitja muntanya Índex IBP **: 68
Terreny: Pistes i senders Orientació*: Fàcil
Dificultat*: Moderada Esforç*: 3,5 sobre 5
Senyalització: Banderes i pintura Fonts: Font de Múrria
Temps **
Total: 5 h 33 min Caminant: 4 h 53 min Parat: 40 min
Altures **
Màxima:  625 metres Mínima: 153 metres Acumulat: 679 metres
Pendents **
Pendent màxim:
Ratio pujada: 9,52% Ratio baixada: 7,59%
* Dades totalment subjectives basades en estat de forma i apreciacions personals 
** Enllaç a les dades obtingudes de la web ibpindex
Comentaris
Quan algú et diu que ha pujat un cim que es coneix amb el nom de Coll de Pins no saps què pensar. Tots tenim assumit que a un cim se'l defineix amb diferents mots: puig, turó, roc o roca, pic, tossa o tossal, mola, cogulló... Però coll, un coll és un punt de pas que es troba entre dues cotes més altes, oi? Doncs...Ves per on, també n'hi ha un que es diu Coll.
Té un segon nom, tot i que l'oficial és aquell. Se'l coneix també amb el nom de mirador de Lister, que li ve donat de temps de la guerra «incivil» que els nostres avis van patir. No serè jo qui expliqui aquesta història del nom, ja que moltes altres persones abans que jo ho han fet, i molt millor del que jo ho faria.
Aquest territori va ser un dels punts calents de la batalla de l'Ebre així que d’informació n’hi ha a cabassos. Aquest cim està a la llista de cims de la FEEC perquè és una magnífica talaia. Penso que per a res més. És un cim de molt fàcil consecució, ja que amb poc menys d'una hora ets a dalt del tot, s’hi puja, això sí, amb molt pendent. Si el GPS no m'enganya, s’hi puja prenent com a referència l'ermita de Sant Domènec, a la qual, si es vol, es pot accedir amb cotxe per pista de ciment, es guanyen 275 metres en 1.670 metres, amb un pendent mitjà del 16%.
El que és més normal per fer aquest cim és aprofitar el recorregut senyalitzat que fa un volt d'uns 5 quilòmetres en el transcurs dels quals obtindrem molta informació gràcies als diferents panells instal·lats al llarg del camí. Amb aquesta curta passejada tindrem temps per fer turisme per la zona, o bé per fer un altre cim proper. Una altra possibilitat és estirar la caminada fins a la Llacuna, fent un recorregut una mica trenca cames per camí senyalitzat amb vella pintura vermella, aprofitant per contemplar espectaculars vistes cap als dos aiguavessants que les acaballes de la serra de Cardó ens brinda. A la Llacuna un camí que davalla cap a la Comanegra permet tornar al punt d'inici.
N'hi ha també que encara estira molt més el passeig i fa camí, primer baixant pel camí de la Comanegra fins a l'estret de Llacunes i després fins al portell de Cosp, per baixar al convent balneari de Cardó. Aquesta proposta acostuma a plantejar-se amb dos vehicles, tot i que si les forces acompanyen, encara es pot completar una circular. Aquest va ser el meu cas, amb una variant, causada per una petita distracció... Que finalment va fer que deixés de patir.
Explicaré primerament que, com sempre, anava tot sol. També diré que la nit va deixar el terreny molt humit. Per últim, finalment el sol em va acompanyar però també un fort vent de mestral. Tenint al cap que havia de fer un tros una mica complicat i que ja havia relliscat, sense prendre mal, un parell de vegades, anava una mica neguitós. Sort els senyals de pintura em van portar, sense jo adonar-me’n, per un altre camí. Sigui com sigui, a la Llacuna vaig seguir el camí pintat de vermell que em va deixar a la font de Múrria, ja a la banda llevantina del portell de Cosp. D'allà a Rasquera cap problema, per pistes i camins fressats i senyalitzats.

La toponímia que trobareu és la de la mateixa editorial, tret del mot «la Graeta», que al mapa penso que anomenen «Grau del Feiso del Guerro».
Aproximació en cotxe
Proposo començar a caminar des de la plaça de la població de Rasquera, al costat del centre cívic.
Aquest és l'enllaç amb la georeferenciació de l'aparcament.

Descripció del recorregut


Surto de la població de Rasquera pel carrer de la Rasa en direcció a l'ermita de Sant Domènec. El camí està senyalitzat així que sense problemes s'accedeix, primer, al monument i mirador del Sagrat Cor i, més a dalt, a l'ermita. Espai equipat amb taules de pícnic. Per la part de darrere de l'edifici religiós segueix el camí senyalitzat que sense problemes ens ha de portar a un primer promontori en el qual ja comencem a obtenir bones vistes dels voltants, També del camí que encara ens resta per recórrer. Seguim per camí evident i igual de pedregós, recorrent la carena de la muntanya i acabem al cim, amb el seu vèrtex geodèsic. A sota mateix del vèrtex hi ha una galeria excavada a la muntanya que servia de refugi als soldats republicans que feien allà la seva estada. Un cartell explica tot allò. El camí continua seguint la carena, ja pintat amb color vermell, vell, però que encara fa la seva feina. Davallem a un coll en el qual trobem un cartell amb diverses banderes i un plafó informatiu. Descartem el baixant que és el camí senyalitzat del mirador de Lister que torna a Rasquera i seguim les indicacions que menen al camí de Terracuques. Ens porta sense problemes a les Moles, al coll dels Rojals i a la punta de Terracuques, des d'on veiem al davant nostre una bonica paret rocosa. Ens hi acostem i davallem uns metres per la cara de ponent, seguint sempre el sender pintat. El mateix camí, sense desviaments, ens porta a la part superior de la paret i a un trencall en el qual trobem una barra de ferro, feta per la UEC, que indica dues direccions. Abans de seguir a cap indicació decideixo pujar al caire de la muntanya, sense camí i esquivant la vegetació. No paga la pena, ja que les vistes són les mateixes que hem anat gaudint en tot el recorregut fet. Torno de nou al camí però si es vol, es pot seguir per la carena, també sense camí i per terreny ple de baixos matolls punxants, fent una drecera. De nou a l'encreuament llegeixo que un camí surt en sentit E cap a la moleta Redona. Dubto, ja que als mapes aquest camí no surt i penso que, veient la fisonomia del terreny, si el segueixo, hauré de desfer-lo si no continua baixant fins a enllaçar amb el camí de tornada. Decideixo continuar pel camí pintat en direcció a la Llacuna o Mas de Garrupo, una mena de coll amb un mas enrunat. Una nova barra de ferro em rep. Cap a ponent surt un camí que baixa en direcció a la Comanegra. Permet fer diverses opcions, entre d'altres, tornar a la destinació o seguir camí fins al portell de Cosp passant pel coll de la Barca. Un altre tros de ferro indica que cap a l'E podem anar a la Graeta. El mateix que abans. Segons el mapa no enllaça amb el camí que penso fer de tornada. Així doncs, em dirigeixo en sentit SO a la recerca de l'inici d'un corriol fitat, en direcció a l'obaga de les Llacunes. Seguint sempre els senyals de pintura vermella no m'adono del sender que hauria d’haver seguit per fer el pas de l'Ase i el cim de les Picòssies i acabo fent el mateix però flanquejant aquest cim per la cara N. El sender, clar, fressat i pintat, em porta a una mena de coll des del qual ja veig, a l'altra banda del barranc, la pista a la qual haig d'anar. En aquest punt els senyals vermells es fan més clars i seguits, a causa del tipus de terreny que m'espera, rocallós. Desconec (penso que sí, però...) si és possible baixar pel dret però penso que és millor seguir els senyals, ja que el terreny és ple de petites barrancades i parets rocoses. El «camí» (¿?) pintat va fent de nou un flanqueig en sentit SO molt per sota de la carena de les Picòssies. En determinats punts s'ha d'anar amb molt de compte mirant bé a on es posen els peus, fins i tot hi ha un pas equipat amb cadena, que ens facilita perdre uns tres metres de desnivell per un pendent fort, però no vertical del tot. Més endavant el camí es tempera i acabem planejant fins a acabar a la font de Múrria. En aquest punt enllacem amb el PR-C 80-1, que és el que ens ha de portar a la destinació. Una pista en perfecte estat és la que hem de seguir. És el camí dels Monredons. Podem seguir aquesta pista en la seva totalitat però arriba un punt en el qual la pista es torna asfaltada, així que abans que això passi prenc una pista que surt per l'esquerra, sense senyalitzar en un primer moment, que és el camí vell de Cosp. Quan sóc a l'alçada del Cosp de Torne, de nou trobo senyals de pintura vermella que fan deixar la pista i prendre, de nou, un sender pedregós que em porta a un petit i estret coll. El camí inicia una baixada per corriol molt descompost que porta a una enorme bassa. En recorrem tota l’extensió i al final el camí es fa una mica perdedor a causa de la gran quantitat de vegetació caiguda. El cas és que seguint el track que portava vaig acabar enllaçant de nou amb el PR-C 80-1 a l'alçada del Mas de Benjamin. A partir d'aquest punt, del que es tracta és d'anar seguint sempre els senyals, pals de fusta amb banderes, en direcció a Rasquera, contemplant ara els contraforts i barrancs, imaginant possibles camins que ens haurien estalviat camí. Envoltats per aquests pensaments arribem a la carretera asfaltada d'entrada a la població de Rasquera. Una pista de terra que puja a una caseta i torre elèctrica ens evita fer asfalt, primer en sentit SO fins a la caseta i el clos, i després en sentit NO fins a la pista de Sant Domènec. Jo decideixo fer un tros sense camí, vorejant un petit parc infantil, per baixar al carrer d'accés a uns edificis i sortir també a camí conegut. Com sempre, desfent camí arribem a destinació.