Dades tècniques de la ruta
punts de pas de la ruta
|
|||||
Dades geogràfiques
|
|||||
Lloc geogràfic: | Serra de Cardó | Lloc sortida: | Rasquera | ||
Dades cartogràfiques
|
|||||
Cartografia: | Editorial Piolet | Mapa: | Rasquera-Serra de Cardó | ||
Coordenades: | UTM zona 31 T | Datum: | European 1950 | ||
Dades GPS
|
|||||
Marca: | Garmin | Model: | Montana 600 | ||
Coordenades: | UTM zona 31 T | Datum: | WGS84 | ||
Característiques del recorregut
|
|||||
Data: | 29/12/2015 | Distància**: | 16,65 Km | ||
Recorregut: | Circular mitja muntanya | Índex IBP **: | 68 | ||
Terreny: | Pistes i senders | Orientació*: | Fàcil | ||
Dificultat*: | Moderada | Esforç*: | 3,5 sobre 5 | ||
Senyalització: | Banderes i pintura | Fonts: | Font de Múrria | ||
Temps ** | |||||
Total: | 5 h 33 min | Caminant: | 4 h 53 min | Parat: | 40 min |
Altures ** | |||||
Màxima: | 625 metres | Mínima: | 153 metres | Acumulat: | 679 metres |
Pendents ** | |||||
Pendent màxim: | Ratio pujada: | 9,52% | Ratio baixada: | 7,59% |
** Enllaç a les dades obtingudes de la web ibpindex
Comentaris
Quan algú et diu que ha pujat un cim que es
coneix amb el nom de Coll de Pins
no saps què pensar. Tots tenim assumit que a un cim se'l
defineix amb diferents mots: puig, turó, roc o roca, pic, tossa o
tossal, mola, cogulló... Però coll, un coll és un punt de pas que
es troba entre dues cotes més altes, oi? Doncs...Ves per on, també
n'hi ha un que es diu Coll.
Té un segon nom, tot i que l'oficial és aquell.
Se'l coneix també amb el nom de mirador de Lister, que li ve donat
de temps de la guerra «incivil» que els nostres avis van patir. No
serè jo qui expliqui aquesta història del nom, ja que moltes altres
persones abans que jo ho han fet, i molt millor del que jo ho faria.
Aquest territori va ser un dels punts calents de
la batalla de l'Ebre així que d’informació n’hi ha a cabassos.
Aquest cim està a la llista de cims de la FEEC perquè és una
magnífica talaia. Penso que per a res més. És un cim de molt fàcil
consecució, ja que amb poc menys d'una hora ets a dalt del tot, s’hi
puja, això sí, amb molt pendent. Si el GPS no m'enganya, s’hi
puja prenent com a referència l'ermita de Sant Domènec, a la qual,
si es vol, es pot accedir amb cotxe per pista de ciment, es guanyen
275 metres en 1.670 metres, amb un pendent mitjà del 16%.
El que és més normal per fer aquest cim és
aprofitar el recorregut senyalitzat que fa un volt d'uns 5
quilòmetres en el transcurs dels quals obtindrem molta informació
gràcies als diferents panells instal·lats al llarg del camí. Amb
aquesta curta passejada tindrem temps per fer turisme per la zona, o
bé per fer un altre cim proper. Una altra possibilitat és estirar
la caminada fins a la Llacuna, fent un recorregut una mica trenca
cames per camí senyalitzat amb vella pintura vermella, aprofitant
per contemplar espectaculars vistes cap als dos aiguavessants que les
acaballes de la serra de Cardó ens brinda. A la Llacuna un camí que
davalla cap a la Comanegra permet tornar al punt d'inici.
N'hi ha també que encara estira molt més el
passeig i fa camí, primer baixant pel camí de la Comanegra fins a
l'estret
de Llacunes i després fins al portell de Cosp, per baixar al convent
balneari de Cardó. Aquesta proposta acostuma a plantejar-se amb dos
vehicles, tot i que si les forces acompanyen, encara es pot completar
una circular. Aquest va ser el meu cas, amb una variant, causada per
una petita distracció... Que finalment va fer que deixés de patir.
Explicaré primerament que, com sempre, anava tot
sol. També diré que la nit va deixar el terreny molt humit. Per
últim, finalment el sol em va acompanyar però també un fort vent
de mestral. Tenint al cap que havia de fer un tros una mica complicat
i que ja havia relliscat, sense prendre mal, un parell de vegades,
anava una mica neguitós. Sort els senyals de pintura em van portar,
sense jo adonar-me’n, per un altre camí. Sigui com sigui, a la
Llacuna vaig seguir el camí pintat de vermell que em va deixar a la
font de Múrria, ja a la banda llevantina del portell de Cosp. D'allà
a Rasquera cap problema, per pistes i camins fressats i senyalitzats.
La toponímia que trobareu és la de la mateixa
editorial, tret del mot «la Graeta», que al mapa penso que anomenen
«Grau del Feiso del Guerro».
Aproximació en cotxe
Proposo començar a caminar des de la plaça de la població de Rasquera, al costat del centre cívic.Aquest és l'enllaç amb la georeferenciació de l'aparcament.
Descripció del recorregut
Surto de la població de Rasquera pel carrer de la
Rasa en direcció a l'ermita de Sant Domènec. El camí està
senyalitzat així que sense problemes s'accedeix, primer, al monument
i mirador del Sagrat Cor i, més a dalt, a l'ermita. Espai equipat
amb taules de pícnic. Per la part de darrere de l'edifici religiós
segueix el camí senyalitzat que sense problemes ens ha de portar a
un primer promontori en el qual ja comencem a obtenir bones vistes
dels voltants, També del camí que encara ens resta per recórrer.
Seguim per camí evident i igual de pedregós, recorrent la carena de
la muntanya i acabem al cim, amb el seu vèrtex geodèsic. A sota
mateix del vèrtex hi ha una galeria excavada a la muntanya que
servia de refugi als soldats republicans que feien allà la seva
estada. Un cartell explica tot allò. El camí continua seguint la
carena, ja pintat amb color vermell, vell, però que encara fa la
seva feina. Davallem a un coll en el qual trobem un cartell amb
diverses banderes i un plafó informatiu. Descartem el baixant que és
el camí senyalitzat del mirador de Lister que torna a Rasquera i
seguim les indicacions que menen al camí de Terracuques. Ens porta
sense problemes a les Moles, al coll dels Rojals i a la punta de
Terracuques, des d'on veiem al davant nostre una bonica paret rocosa.
Ens hi acostem i davallem uns metres per la cara de ponent, seguint
sempre el sender pintat. El mateix camí, sense desviaments, ens
porta a la part superior de la paret i a un trencall en el qual
trobem una barra de ferro, feta per la UEC, que indica dues
direccions. Abans de seguir a cap indicació decideixo pujar al caire
de la muntanya, sense camí i esquivant la vegetació. No paga la
pena, ja que les vistes són les mateixes que hem anat gaudint en tot
el recorregut fet. Torno de nou al camí però si es vol, es pot
seguir per la carena, també sense camí i per terreny ple de baixos
matolls punxants, fent una drecera. De nou a l'encreuament llegeixo
que un camí surt en sentit E cap a la moleta Redona. Dubto, ja que
als mapes aquest camí no surt i penso que, veient la fisonomia del
terreny, si el segueixo, hauré de desfer-lo si no continua baixant
fins a enllaçar amb el camí de tornada. Decideixo continuar pel
camí pintat en direcció a la Llacuna o Mas de Garrupo, una mena de
coll amb un mas enrunat. Una nova barra de ferro em rep. Cap a ponent
surt un camí que baixa en direcció a la Comanegra. Permet fer
diverses opcions, entre d'altres, tornar a la destinació o seguir
camí fins al portell de Cosp passant pel coll de la Barca. Un altre
tros de ferro indica que cap a l'E podem anar a la Graeta. El mateix
que abans. Segons el mapa no enllaça amb el camí que penso fer de
tornada. Així doncs, em dirigeixo en sentit SO a la recerca de
l'inici d'un corriol fitat, en direcció a l'obaga de les Llacunes.
Seguint sempre els senyals de pintura vermella no m'adono del sender
que hauria d’haver seguit per fer el pas de l'Ase i el cim de les
Picòssies i acabo fent el mateix però flanquejant aquest cim per la
cara N. El sender, clar, fressat i pintat, em porta a una mena de
coll des del qual ja veig, a l'altra banda del barranc, la pista a la
qual haig d'anar. En aquest punt els senyals vermells es fan més
clars i seguits, a causa del tipus de terreny que m'espera, rocallós.
Desconec (penso que sí, però...) si és possible baixar pel dret
però penso que és millor seguir els senyals, ja que el terreny és
ple de petites barrancades i parets rocoses. El «camí» (¿?)
pintat va fent de nou un flanqueig en sentit SO molt per sota de la
carena de les Picòssies. En determinats punts s'ha d'anar amb molt
de compte mirant bé a on es posen els peus, fins i tot hi ha un pas
equipat amb cadena, que ens facilita perdre uns tres metres de
desnivell per un pendent fort, però no vertical del tot. Més
endavant el camí es tempera i acabem planejant fins a acabar a la
font de Múrria. En aquest punt enllacem amb el PR-C 80-1, que és el
que ens ha de portar a la destinació. Una pista en perfecte estat és
la que hem de seguir. És el camí dels Monredons. Podem seguir
aquesta pista en la seva totalitat però arriba un punt en el qual la
pista es torna asfaltada, així que abans que això passi prenc una
pista que surt per l'esquerra, sense senyalitzar en un primer moment,
que és el camí vell de Cosp. Quan sóc a l'alçada del Cosp de
Torne, de nou trobo senyals de pintura vermella que fan deixar la
pista i prendre, de nou, un sender pedregós que em porta a un petit
i estret coll. El camí inicia una baixada per corriol molt
descompost que porta a una enorme bassa. En recorrem tota l’extensió
i al final el camí es fa una mica perdedor a causa de la gran
quantitat de vegetació caiguda. El cas és que seguint el track
que portava vaig acabar enllaçant de nou amb el PR-C 80-1 a l'alçada
del Mas de Benjamin. A partir d'aquest punt, del que es tracta és
d'anar seguint sempre els senyals, pals de fusta amb banderes, en
direcció a Rasquera, contemplant ara els contraforts i barrancs,
imaginant possibles camins que ens haurien estalviat camí. Envoltats
per aquests pensaments arribem a la carretera asfaltada d'entrada a
la població de Rasquera. Una pista de terra que puja a una caseta i
torre elèctrica ens evita fer asfalt, primer en sentit SO fins a la
caseta i el clos, i després en sentit NO fins a la pista de Sant
Domènec. Jo decideixo fer un tros sense camí, vorejant un petit
parc infantil, per baixar al carrer d'accés a uns edificis i sortir
també a camí conegut. Com sempre, desfent camí arribem a
destinació.