Pic de Fontfreda


zona de descàrrega d'arxius
Descarrega't el mapa
Descarrega't el track
Descarrega't els waypoints
Descarrega't el perfil
Accedeix a l'àlbum fotogràfic

Dades tècniques de la ruta

Coll de Pimorent-Bassa de l'Orri de la Vinyola-Pala O del pic de Fontfreda-Pic de Fontfreda-Punta oriental-Pic de les Valletes-Puntes de la Vinyola-Coll de l'Orri de la Vinyola-Estany de l'Orri de la Vinyola-Coma del prat de l'Orri de la Vinyola-Caban-Coll de Pimorent
Dades geogràfiques
Lloc geogràfic: Porté-Puymorens Lloc sortida: Col du Puymorens
Dades cartogràfiques
Cartografia: Editorial Alpina Mapa: Cerdanya
Coordenades: TUM zona 31 T Datum: European 1950
Dades GPS
Marca: Garmin Model: Montana 600
Coordenades: UTM zona 31 T Datum: WGS84
Característiques del recorregut
Data: 03/08/2015 Distància**: 16,98 Km.
Recorregut: Circular Índex IBP **: 136
Terreny: Alta muntanya Orientació*: Fàcil
Dificultat*: Alta Esforç*: 4,5 sobre 5
Senyalització: Parcial amb fites Fonts: Estanys i torrents a la vall
Temps **
Total: 5 h. 48 min. Caminant: 5 h. 33 min. Parat: 15 min.
Altures **
Màxima:  2.807 metres Mínima: 1.917 metres Acumulat: 1.170 metres
Pendents **
Pendent màxim:
Ratio pujada: 15,01 % Ratio baixada: 13,55 %
* Dades totalment subjectives basades en estat de forma i apreciacions personals 
** Enllaç a les dades obtingudes de la web ibpindex
Comentaris
El pic de Fontfreda és aquell que quan ets a Puigcerdà i mires en direcció NO per la vall del Querol tanca l'horitzó. També és el que sempre tenim present si conduïm per aquesta mateixa vall en direcció al coll de Pimorent. La seva silueta inconfusible imposa la seva presència a tota la vall. 
A la seva planera carena s’hi ubiquen dues cotes cimeres de tan sol un metre d'altura de diferència entre totes dues. El, diguem-ne, cim occidental és el més alt i des de dalt s'abasta una ampla panoràmica de gairebé 360º. Això es deu al fet que el cim oriental no permet un bona visió en sentit SE. Ens hem d'acostar en aquella direcció per albirar una excel·lent panoràmica de la vall del Querol i de la Cerdanya, amb Puigcerdà sobresortint entre la resta de poblacions. 
Aquesta muntanya, pel que he sentit comentar als companys quan he expressat el meu desig de pujar-la, sembla que no compta amb gaires simpaties. A l'època estival quasi ningú vol saber-ne res. Sembla que l’existència de les instal·lacions mecàniques de les pistes d'esquí de Porté-Puymorens, i les mateixes pistes, en aquesta època mancades de neu, treuen interès a la zona. Diferent és l'època hivernal quan el terreny, les vessants i las canals es troben cobertes amb el nivi element. Tot i així el fet d'haver de fer l'aproximació per pistes d'esquí sembla no agradar. Jo de moment començo a moure'm amb neu i encara no em trobo a gust en aquest element, així que determinades aventures me les plantejo amb terreny sec. 
I què voleu que us digui. No em va semblar tan desagradable el territori. Ans al contrari. Una vegada superada la pista d'aproximació, el paisatge em va fer recordar determinades etapes de la «famosa» i «molt anomenada» travessa de Carros de Foc, salvant les distàncies. 
Aquest cim tanca per l'Est la serra de l'Orri de la Vinyola i disposa de diferents itineraris que permeten fer cim. Manel Figuera, al seu llibre "Circuits d'alta muntanya pel Pirineu oriental català, 25 itineraris per carenes del Canigó al Pedraforca" ressenya un circuit per aquesta serra assolint tots els cims que la jalonen. Aquest circuit ha sigut recorregut per molts muntanyencs que n’han deixat constància a internet. D'altres trien un altre recorregut més curt però també intens ja que abasten el cim passant primer pel cim de l'Estanyol, transiten per la cresta i pugen al cim grimpant un parell de corredors. El descens el fan baixant per l'aresta carenera que porta al coll del roc de les Ombres. Aquestes dues propostes tenen, per allò que expliquen el llibre i les ressenyes, passos d'una certa dificultat depenent del cas. Per als acostumats a moure's per terreny carener cap problema. Jo, tot i que presumeixo de sortir-me'n, com que anava tot sol vaig acabar fent un mig-mig. Per una banda portava la idea de fer un recorregut que Toni Planas té penjat a Wikiloc i que fa sevir la coma herbada de Fontfreda, però finalment, al mateix cim, vaig canviar de plans, tot i que no vaig completar el recorregut ressenyat per Manel Figuera. Al final però vaig acabar satisfet i mig mort per la intensa caminada entre grans blocs de pedra i sense camí com els habituals. Sort de les fites, posades just quan toca i al lloc que toca. Quan aquest mètode de senyalització desapareix no ens hem de preocupar ja que sempre tindrem clar el destí, tant per pujar al cim com per tornar al punt d'inici. Al coll de l'Orri de la Vinyola vaig tornar a canviar de plans i en comptes de fer per la carena del pic de la Mina vaig baixar, per una tartera fàcil si es baixa amb seny, a l'estany de l'Orri de la Vinyola i d'allà a l'aparcament recuperant i perdent camí. De l'estany ja baixa un camí fressat, però no vaig voler perdre alçada i enllaçar tan amunt amb el camí de pujada. En definitiva, pel que a mi respecta, una excel·lent muntanya per fer també a l'estiu.
Aproximació en cotxe
Proposo començar a caminar des del mateix coll de Pimorent.
Aquest és l'enllaç amb la georeferenciació de l'aparcament.

Descripció del recorregut

Comencem a caminar per la pista asfaltada que surt en direcció O, remuntant a certa altura el rec de l'Orri. En poc temps arribem al final de l'asfalt i a un senyal de prohibició de trànsit a cotxes, motos i motocicletes. Hi ha també una edificació. Seguim per la pista, ara molt descomposta. Més endavant, després de passar per una petita bassa que deixem al costat dret segons el sentit de la marxa, arribem a una bifurcació de la pista. Seguim per l'esquerra, en sentit SE, encarant-nos al telecadira que puja a tocar del pic de la Mina. Passem sota el telecadira, passem a gual el rec de l'Orri i ens dirigim a la bassa de l'Orri de la Vinyola. Pel seu cantó dret trobem indicis de camí. El seguim amb més o menys claredat en tendència majorment SO i quan la cosa sembla complicar-se apareixen les fites. Les seguim i ens van portant, se suposa, pel millor lloc possible. En una zona que podríem dir que és un prat herbat deixem a l'esquerra una coma herbada que ens permetria pujar al coll de Fontfreda i atacar el cim per canals sembla que no gaire complicades. Més endavant la fisonomia del terreny canvia radicalment. Anem saltant pedrots de grandària considerable que fan que el trànsit sigui lent. Les fites ens continuen portant, però ja dubto que ho facin pel millor camí possible. En un moment donat el trac em diu que haig de girar a l'esquerra en sentit E, així que deixo les fites que segueixen en sentit SO i segueixo enfilant-me en busca de les tarteres que tinc al davant. Es deixa enrere el pedregam i comença a aparèixer l'herba. A l'esquerra tenim la coma herbada que s'ha de remuntar, com millor ens sembli, en llaçades o pel dret, per sortir directament al cim. Si el dia es bo, meteorològicament parlant, les vistes no ens deixaran pensar en el cansament acumulat. Quedarem marejats de tant voltar mirant muntanyes. Ja sabeu que no m'agrada enumerar-les. Continuo en sentit SE per arribar a l'altre cim, coronat per un parell de repetidors de senyals. Més vistes. I a seguir la carena. El trajecte és clar. Es passa pels Orriets i es puja, o no, pels cims de pic de les Valletes i puntes de la Vinyola i es baixa al coll de l'Orri de la Vinyola. En aquest punt, si les forces acompanyen, es pot continuar per fer els cims dels pics de Fontnegra (occ., central i or.) i tornar per fer també el pic de la Mina, però jo prefereixo baixar, fàcil però amb compte, per terreny descompost però no gaire pendent, a l'estany de l'Orri de la Vinyola i així fer un recorregut que no he trobat ressenyat a internet, cosa que no vol dir que jo hagi descobert res. De l'estany es pot seguir el descens per camí més o menys fressat i senyalitzat amb fites, però em feia l'efecte que enllaçaria ràpid amb el camí fet per pujar, i a mi no m'agrada fer recorreguts lineals, així que sense camí (a aquestes alçades del dia això ja no tenia importància) però sempre amb l'objectiu a la vista i per terreny de les mateixes qualitats que el trepitjat a la pujada, vaig anar fent camí al meu lliure albir fins a enllaçar, tan avall com vaig poder, amb la pista per la qual vaig començar el recorregut. I com sempre, ja per terreny conegut, desfem passes per tornar a l'aparcament.