Tuc dera Entecada

zona de descàrrega d'arxius
Descarrega't el mapa
Descarrega't el track
Descarrega't els waypoints
Descarrega't el perfil
Accedeix a l'àlbum fotogràfic

Dades tècniques de la ruta

punts de pas de la ruta:
Pista de pònt deth Còc-Bòsc de Sapertega-Sarrat d'Entecada-Borda enrunada-Còth de Poilanèr-Era Entecada-Cap de Poilanèr-Tuc de Poilaner-Pas de Vilamòs-Borda de Vilamòs-Barranc des Arriuelets-Pista a es Bòrdes
Dades geogràfiques
Lloc geogràfic: es Bòrdes Lloc sortida: Pista es Bòrdes a barraca d'Arres
Dades cartogràfiques
Cartografia: Editorial Alpina Mapa: Val d'Aran 2012
Coordenades: UTM zona 31 T Datum: WGS84
Dades GPS
Marca: TwoNaw Model: Anima +
Coordenades: UTM zona 31 T Datum: WGS84
Característiques del recorregut
Data: 13/07/2016 Distància**: 16,66 Km.
Recorregut: Circular Índex IBP**:128
Terreny: Pista, sender i sense camí Orientació*: Fàcil
Dificultat*: Moderada a alta Esforç*: 4 sobre 5
Senyalització: Parcial Fonts: Rierols
Temps **
Total: 6 h. 20 min. Caminant: 5 h. 19 min. Parat: 1 h. 1 min.
Altures **
Màxima:  2.271 metres Mínima: 1.195 metres Acumulat: 1.211 metres
Pendents **
Pendent màxim:
Ratio pujada: 15,86 % Ratio baixada: 14,87 %
* Dades totalment subjectives basades en estat de forma i apreciacions personals 
** Enllaç a les dades obtingudes de la web ibpindex
Comentaris
Detall molt i molt important si t'estàs plantejant aquesta proposta:
Per arribar al punt d'inici cal vehicle tot terreny, no necessàriament 4x4, o vehicle tipus C-15 o Renault Kagoo. La pista està força bé, però si es té en molta estima al cotxe...
Potser conduint a poc a poc i si no es porta molt de pes és possible, però és fàcil que alguna pedra toqui els baixos. El primer punt d'inici es troba a dos kilòmetres pista amunt, l'altre a uns cinc aproximadament.
Si no ho veus clar, no cal que segueixis llegint, si no és que vols començar a caminar des de la mateixa població d'Es Bòrdes.
Per als que encara hi estiguin interessats:
Feia molt i molt de temps que tenia pendent esborrar de la llista de cims pendents del repte de la FEEC aquesta muntanya. Concretament des del 2010. Des de llavors que mirava i mirava a internet i a llibreries especialitzades, trucava a bombers, i fins i tot al Conselh Generau d'Aran, a la recerca d'informació i sempre obtenia els mateixos resultats. Si aconseguia informació, tant oral com escrita, sempre l’obtenia amb els mateixos recorreguts. Sembla que per fer aquest cim tan sols s'obté informació dels recorreguts que bé fan tota la carena fronterera sortint del sector d'Eth Portilhon, al N del cim, o bé des de l'Hospice de France, a l'O, o des de l'Artiga de Lin, al S.
Jo tenia al cap fer-ho per la banda de què ningú parla, pel vessant E de la muntanya. Aquesta opció em plantejava molts dubtes, ja que cap camí surt dibuixat a cap mapa dels disponibles i això, afegit al fet de no trobar informació, em feia deixar-ho córrer.
Però aquest any ha sigut diferent. La poca experiència acumulada durant aquests anys m'ha fet ser una mica més agosarat, ja que m'he adonat que a un cim sempre s'aconsegueix pujar-hi, sempre que les condicions s'aliïn per fer-ho possible. A més a més, aquest any he tingut la gran sort d'haver topat amb dues persones que m'han informat de la viabilitat del meu plantejament.
Per una banda, he de donar unes enormes gràcies a Jordi Gavaldà, de Lauegi. La seva informació pel que fa a la pujada va ser determinant perquè decidís finalment fer l'intent. Per altra banda, a Asier, guia de muntanya d’Aiarasmi, empresa de la qual vaig saber gràcies al seu programa d'excursions d'estiu que ofereixen els hotels de la Val d'Aran (activitats gratuïtes). Tots dos em van confirmar que sortint des de la banda d'es Bòrdes la pujada i baixada és factible.
Gràcies a tots dos. Pel que fa a la muntanya.
Aquesta, com també la gran majoria de muntanyes de la Val d'Aran, llueix uns altius vessants que presumeixen de la seva verticalitat, cosa que fa que per guanyar el cim s'hagi de superar un gran desnivell. És per això que un gran nombre de ressenyes parlen del recorregut de la carena fronterera, recorregut que, tot s'ha de dir, també acumula un gran desnivell, ja que són molts els cims que es pugen i baixen pel cordal. El vessant encarat a l'oest de la muntanya està desproveït de vegetació, però no l'est, el qual, fins a mig vessant, vesteix un magnífic bosc, el de Sapertega, format majorment per una gran fageda, però també es poden contemplar bons exemplars d'avets.
Aquests boscos sembla, pel que m'han explicat, que són encara explotats industrialment. Aquest fet, afegit al tipus de vegetació del qual estem parlant, fa que el sotabosc sigui net i polit, amb el terra encatifat de vegetació que la humitat de la zona ha tornat compost, i així sembla com si anéssim caminant trepitjant núvols de cotó. Una vegada se surt del bosc, el camí fa un llarg flanqueig pel vessant sud de la muntanya. Quan jo vaig anar-hi, la vegetació, majorment herba de pastura, estava tan crescuda que el camí tan sols es reconeixia per l'herba tombada. Tot i així la traça es veia prou bé. Si hi aneu, i ha plogut o plou, i l'herba continua igual, pantaló d'aigua i botes Gore-Tex seran de gran ajuda. Jo vaig anar-hi entre plugims i boira i gràcies a aquests complements vaig poder fer el recorregut.
De vistes no us en puc parlar. Diuen que són espectaculars en direcció a ponent, amb el massís de l'Aneto-Maladeta imponent. Jo no vaig aconseguir veure res, no res més enllà de 100 o 200 metres. El cim també el vaig fer a les palpentes. Sort que sabia que al cim hi havia un vèrtex geodèsic. D'altra manera m'hauria quedat en un altre cim, molt i molt proper, vaja, a tret de pedra. A no més d'un minut. No va ser fins al cap de Poilanèr que la boira va aixecar una mica. Just per comprovar que la meva opció de baixada no era factible. Vaig haver de tirar fins al pas de Vilamòs per intentar el descens. Ja amb horitzó visible vaig poder baixar, alternant traces amb camp obert, fins a la borda Vilamòs. Es tracta d'una barraca oberta condicionada com a refugi lliure, amb una llitera amb dues alçades, taula i llarg de foc. També vaig veure una bombona de butà. Uns metres més avall hi ha er Estanhet i al costat un abeurador. Pel cantó contrari a l'entrada, pel vessant, neix un rierol. Sense camí, muntanya avall i alternant ara llera dreta ara llera esquerra del barranc des Arriuelets, s'aconsegueix baixar, sense camí però de bon fer, fins a enllaçar amb la pista que ens tornarà al punt d'inici.
Ja fent la pista, en un punt d’aquesta mateixa pista, vaig trobar un sender, senyalitzat amb marques de pintura vella de color taronja, que segur que permet fer pel bosc, però per camí. De fet no ho he dit, però el camí de pujada està pintat, no sé a on comencen els senyals, del mateix color.
En definitiva:
El camí de pujada és molt visible i fins a la sortida del bosc està senyalitzat amb pintura (vella) i escadusseres fites. Fora del bosc, fins al còth de Poilanèr i d'aquest al cim, cap problema, ja que el terreny és totalment obert, format per terres de pastura, tot i que de forts pendents. El recorregut carener entre cims, en condicions de bona visibilitat, ha de ser una passada. Grans estimballs per la dreta i terreny més amable per l'esquerra. Del tuc de Poilanèr al pas de Vilamòs el descens és fort per terreny herbat. Es fa fàcil ja seguint la línia fronterera. Del pas de Vilamòs al primer pla es baixa molt fort però hi ha traça que sembla fins i tot camí. Després dependrà de l'habilitat de cadascú anar fent. Jo vaig seguir en tot moment una traça de pas, segur que de bestiar, que em va portar finalment a la borda de Vilamòs. De la borda fins a la pista definitiva vaig fer sense camí, seguint aigües avall el barranc des Arriuelets. Es baixa bé, però el fort pendent demana fer amb calma i seny. La natura del terreny permet anar clavant els peus a terra.

Un altre camí de baixada ha de ser possible, ja que a la pista, ja ho he dit, vaig trobar un altre sender senyalitzat i força evident, similar al sender de pujada.
Aproximació en cotxe
Proposo començar a caminar des d'un fort revolt de la pista que enllaça el pònt deth Còc amb la cabana d'Arres. Aquesta pista hauria d'haver connectat es Bòrdes amb el còth de Baretja, però finalment no es va arribar.
Imprescindible com a mínim cotxe tipus SUV o amb prou alçada lliure al terra. La pista es troba en bones condicions però un turisme normal és fàcil que alguna vegada toqui al terra.
Aquest és l'enllaç amb la georeferenciació de l'aparcament.

Descripció del recorregut

Deixarem la pista per a la tornada, així que ens enfilem pel bosc i prenem el sender que puja, ben visible, en sentit SE. El sender és molt fàcil de seguir així que no l’explicaré gaire. Va fent més o menys a plena carena. No recordo exactament a on comencen els senyals, però es veuen senyals vells de pintura d'un color salmonat, o semblant, i també alguna minsa fita. Així, llaçada rere llaçada, fins a sortir del bosc. En aquest punt s'enllaça amb un sender, aperduat entre l'alta vegetació que ha guanyat el terreny, que ens porta a una borda ensorrada i totalment inservible. Des de la seva posició ja s'endevina el camí que hem de seguir. Es tracta d'un sender que flanqueja el vessant seguint la corba de nivell imaginària dels 1.700 metres. El camí, amb herba alta que ens pot donar problemes en cas d'estar molla, tira llarg descrivint un trajecte planer cap al SO i que comença a pujar, sostingut, quan gira cap al NO. Ja fa temps que no es veuen senyals però la traça, o millor dit, les múltiples traces, se segueixen bé i ens porten fins al còth de Poilanèr, moment en el qual ens trobem amb el camí que puja de l'Artiga de Lin i també de l'hospici de France. Trobem una munió de traces. El track se separa del camí del mapa i passa per dos petits estanyets. Finalment, seguint un dels possibles itineraris vaig fer cim. La intensa boira no em deixava veure res més que el que tenia a 40 o 50 metres al meu davant. Fet el cim, sort del vèrtex geodèsic, si la boira ho permet i tenim possibilitat de veure l'entorn, potser es poden plantejar altres possibilitats de retorn. En el meu cas tenia previst fer carena fins al cap de Poilanèr, cim més alt del cordal, així que vaig desfer camí i després vaig seguir el sender carener que pren orientació NO. El camí que jo vaig seguir no passa ben bé per la carena però suposo que amb més visibilitat el millor deu ser seguir-la. Així s'assoleixen els cims del cap de Poilanèr i el tuc del mateix nom per descendir al pas de Vilamòs. En aquest punt veiem er Estanhet, des de la nostra posició sembla més una bassa. Hem d'anar-hi. Fem el descens per accedir al vessant NE i baixar, seguint de nou diferents traces, fins a la borda de Vilamòs, possible refugi en cas de necessitat. Del pas de Vilamòs a la borda no tindrem cap senyalització, tal com hem trobat fins ara, però l'orientació és fàcil (la boira ja s'havia aixecat) i sempre trobarem evidències de pas i rastres que ajuden. En cas de boira espessa l'orientació en aquesta zona serà molt complicada, així que si no es dominen les tècniques adequades o no es fa servir el GPS, és millor deixar-ho córrer.

De la borda ens dirigim a er Estanhet i el seu desguàs. Fem un descens muntanya avall, sense camí, seguint les aigües del barranc des Arriuelets, ara per la llera dreta, ara per l'esquerra. Aquest descens penso jo que no és el més idoni, ja que han d'haver-hi altres alternatives, però el cert és que es baixa prou bé. El sotabosc és net i no trobarem vegetació que ens dificulti el pas. Hem d'anar, això sí, vigilant el pendent. Quan ja hem fet més o menys mig descens, trobem una vella pista, ara per ara sense ús. En desconec la continuïtat. Seguim pel barranc, i finalment, després del ràpid descens ens trobem amb la pista, apta per a tot terrenys, que baixa a es Bòrdes i que és la que farem servir, en sentit SE, per tornar al punt d'inici.