Roc del Boc


zona de descàrrega d'arxius
Descarrega't el mapa
Descarrega't el track
Descarrega't els waypoints
Descarrega't el perfil
Accedeix a l'àlbum fotogràfic

Dades tècniques de la ruta

punts de pas de la ruta:
Foret comunale de Planès; Serrat de l'Escaldat; Pic de l'Orri; Serrat de les Esques; Roc del Boc; Serrat dels Llosers; Torre d'Eina; La Conca; Estany de Planès; L'Orri de Planès; Foret comunale de Planès
Dades geogràfiques
Lloc geogràfic: Cerdanya nord Lloc sortida: Planès
Dades cartogràfiques
Cartografia: IGN France Mapa: 2250ET Bourg-Madame 
Coordenades: UTM zona 31 T Datum: European 1950
Dades GPS
Marca: TwoNaw Model: Anima +
Coordenades: UTM zona 31 T Datum: WGS84
Característiques del recorregut
Data: 10/08/2016 Distància**: 17,99 Km (dubtosa)
Recorregut: Circular Índex IBP **: 164
Terreny: Alta muntanya Orientació*: Fàcil
Dificultat*: Molt alta Esforç*: 4,5 sobre 5
Senyalització: Parcial Fonts: Si, cap al final
Temps **
Total: 8 h. 36 min. Caminant: 6 h. 15 min. Parat: 2 h. 21 min.
Altures **
Màxima:  2.834 metres Mínima: 1.727 metres Acumulat: 1.538 metres
Pendents **
Pendent màxim:
Ratio pujada: 18,34% Ratio baixada: 16,44%
* Dades totalment subjectives basades en estat de forma i apreciacions personals 
** Enllaç a les dades obtingudes de la web ibpindex
Comentaris
Guau!!! Quina passada de dia.
Per a aquells experimentats a recórrer crestes aquest recorregut no els dirà gran cosa, però a mi, poc acostumat a moure'm per aquest tipus de terreny, tot i que ja tinc certa experiència, em va deixar una sensació de satisfacció brutal, a més a més d'un somriure d'orella a orella.
El recorregut que teníem al cap consistia a fer la típica proposta que hom pot llegir a Internet i molts llibres de rutes de muntanya, com poden ser Corredores del Pirineo, de Pako Crestas, o Circuits d'alta muntanya pel Pirineu oriental català, de Manel Figuera.
La idea era fer el recorregut de carena fins al roc del Boc, fer el famós ràpel del pas del Violoncel i tornar per la vall de Planès. Com sempre, una cosa és el plantejament i una altra allò que s'acaba fent.
No m'estendré gens en explicacions, ja que, com he comentat, bibliografia i literatura estan a l'abast de tothom. Sí que faré èmfasi en el fet que aquesta proposta no és per a senderistes a l'ús. Sí que és cert que la cresta de l'Escaldat no és res de l'altre món i que es fa sense cap problema, ja que mai es té sensació de perill. L'ascensió al pic de l'Orri tan sols ens demanarà una bona dosi d'esforç, que caldrà sumar al ja fet per arribar fins a la seva base, després de superar el bosc de Planès.
El trànsit entre aquest pic i el roc del Boc demana certa experiència per superar l'últim tros de cresta. No és gens difícil, però des de la distància sembla molt més ferotge del que realment és. En cas de no tenir les coses clares, per la banda esquerra, segons el nostre sentit de la marxa, hi ha espais herbats i de roca que, amb atenció, permeten l'ascens. El pas del Violoncel demana, per a màxima tranquil·litat, descendir-lo en ràpel. Aquells que dominin les tècniques d'escalada penso que el poden baixar desgrimpant (el pas està catalogat com de 3r grau), però al final acaba passant com sempre: ja que hem portat la corda...
El meu mestre de cerimònies —era el meu tercer ràpel— portava una corda de 40 metres, cosa que li va permetre baixar d'aquesta manera pel costat dret de la instal·lació. Jo vaig ser més poruc i ho vaig fer per la part més protegida, que és per on els que grimpen amb experiència ho fan, per la banda esquerra, que demana un descens d'uns 8 o 10 metres. I ja s'han acabat els sofriments. Havent arribat fins aquí, la resta és un passeig... si es decideix tornar.
En el nostre cas, la torre d'Eina ens reptava.
Va, que no teniu...
Ens cal recórrer la cresta dels Llosers i passar pels pics de la Conca.
Es poden flanquejar per la banda de la vall de l'Orri, però el cim de la Conca sud s'ha de fer si volem seguir descarregant adrenalina. Per fer el descens en direcció al coll previ a la torre d'en Xillèn, s'ha de superar una llosa fissurada, que impressiona molt però que es baixa fàcilment, amb cura, fins als anomenats, penso, dits d'en Xillèn. Si es vol pujar a la torre d'en Xillèn s'ha de fer un anar i tornar. La paret sud d'aquesta mena de gendarme demana altres habilitats diferents de les d'un muntanyenc. Aquesta última agulla s'ha de flanquejar per la cara de la vall de Planès. Un caminoi arrapat a la paret ens porta al coll següent, ja als peus de la torre d'Eina. Fites de pedra ens mostren com ho hem de fer per superar un tram força vertical, tot i que franquejable amb certa facilitat.
La tornada la vam fer per un coll que hi ha abans d'arribar al serrat de les Fonts. Una mena de canal molt ampla ens permet fer un descens, força dret i vertiginós, fins a la fondalada de la Conca.
Penso que el primer paràgraf d'aquest escrit ja deixa prou clar què em va semblar aquesta proposta. Si ens sentim amb forces, val la pena fer l'esforç de recórrer el trajecte que separa el roc del Boc de la torre d'Eina, ja que és molt espectacular i ens farà oblidar els patiments passats per superar els forts pendents emboscats del començament de l'excursió. Tret del tram del pas del Violoncel, que hi haurà qui el superi sense cap dificultat, la resta del recorregut es pot fer sense gaires problemes. Això sí, qui s'hi aventuri ha de tenir clar que en determinats punts de cresta la sensació de dificultat pot fer-nos passar mals tràngols. Tot i així, si es controla on posem els peus i les mans, no haurem de tenir cap problema.
Un últim comentari per a aquells que no vulguin rapelar. Sense passar per la torre d'Eina es pot completar un recorregut circular si la proposta es planteja en sentit contrari a les busques del rellotge. Abans d'arribar al fons de la coma del riu de Planès es pot pujar al coll que hi ha entre els pics de la Coma i el roc del Boc, per així pujar a aquest últim grimpant pel pas del Violoncel. Penso que aquest pas no ha de ser gaire complicat de superar, ja que es veuen molts bons punts d'agafada. Heu de preveure, però, que l'enorme verticalitat del pas pot jugar una mala passada a qualsevol i deixar-l’hi bloquejat.
També es pot fer la proposta de forma lineal, amb la qual cosa desapareixeran tots els problemes, malgrat que d'aquesta manera es perdrà la gràcia de l'excursió.

L'inici del recorregut es pot situar a la pista que uneix Planès amb les pistes d'esquí de Sant Pere dels Forcats, just en el punt en el qual trobem el GR-10.36, a la cota 1.733, i uns metres abans d'arribar a una tanca. Aquesta pista es troba en bon estat i penso que, amb cura, es pot fer amb cotxe normal. Si no es vol forçar, es pot agafar el dit GR a la població de Planès.
Aproximació en cotxe
Proposo començar a caminar des de la cota 1733 de la pista que uneix la població de Planès amb les pistes d'esquí de Sant Pere dels Forcats, just al punt en el qual es creua amb el GR.
Aquest és l'enllaç amb la georeferenciació de l'aparcament.

Descripció del recorregut

Sortim del punt triat com a lloc d'aparcament. Si ho hem fet des de Planès, haurem d'arribar a creuar la pista. Si ho hem fet des d'aquesta, la seguirem per la dreta uns pocs metres fins a trobar per l'esquerra, abans de creuar la tanca, una vella pista que s'enfila en sentit S. La pista, tot i que aperduada, se segueix prou bé. Trobarem, de tant en tant, fites que ens ajuden a progressar. Anem pujant sempre, sense descans, fins a un moment en el qual hem de deixar la traça que anem seguint i ens hem de desviar a la dreta per continuar, de nou en forta pujada, en sentit ESE. A partir d'aquest moment, en el nostre cas, anem perdent i trobant fites i rastre de corriol. Cap problema, però, ja que del que es tracta és d'anar seguint, més a menys fidelment, la imaginària línia de carena. Pel camí haurem de salvar tres espais rocosos que se superen sense problemes voltant-los per la nostra dreta. Així fins a sortir del bosc, moment en el qual ja tenim a tocar el primer objectiu del dia, el pic de l'Orri. No cal anar a dalt. Si no hi volem anar, podem flanquejar-lo també per la nostra dreta. Més endavant ens trobem amb el serrat de les Esques. Amb tranquil·litat i a poc a poc superarem sense grans entrebancs aquest sector de cresta, tot i que trobarem certs punts que a primera vista poden semblar complicats. Els últims 20 metres de desnivell poden semblar impactants, però la cresta es deixa fer.
Al cim, si no s'ha fet ja abans, cal girar-se d'esquena per contemplar el terreny superat. Espectacular.
Una creu de ferro corona el cim. Les vistes són majestuoses, encara que cap al S estiguin limitades pels grans cims fronterers. La incertesa del pas del Violoncel fa que no ens estiguem gaire temps al cim. Volem saber què ens trobarem. Vist des de dalt no sembla tan difícil. Preparem tranquil·lament el ràpel aprofitant la instal·lació que trobem. Baixar a la lleixa no és gens complicat. Tan sols s'ha de vigilar on ens ajudem.
Un cop superat el pas seguirem la línia de carena a la recerca del coll del Boc. Si es vol donar per finalitzada la jornada, cal fer el descens des d'aquest coll fins a les morenes cobertes d'herbei del circ de la Conca. Com que la nostra intenció és anar fins a la torre d'Eina, encaminem les nostres passes als cims blanquinosos dels pics de la Conca. El primer el flanquegem per la nostra dreta, però del segon no ens en lliurem. Un sender permet també fer un flanqueig per la nostra esquerra, però aquesta vegada seguim a tota carena. No veiem clara la continuïtat, però havíem llegit alguna cosa d'una llosa fissurada. La baixada la fem amb molta cura, mirant de no relliscar, ja que el pendent és important. Es baixa, aprofitant les fissures, a tocar d'unes punxes, a la dreta de les quals trobem un pas molt més segur que ens permet baixar al coll previ a la torre d'en Xillèn. Si es decideix pujar-hi, s'ha de tornar enrere per seguir progressant. Nosaltres vam flanquejar la torre per un sender, clar i fressat, que volta la paret ponentina d'aquesta formació. Fàcilment pugem al coll previ a la torre d'Eina. Des de la nostra posició, el que resta imposa. Ens trobem als peus d'una paret força dreta. Un parell de fites ens animen a seguir. Ara a dreta, ara a esquerra, anem superant petits espais esglaonats. En un moment pensem que és millor tirar per la nostra esquerra, quan, sembla per les ressenyes, el que és millor és fer-ho per la dreta. Nosaltres vam acabar, sense problemes, al cim. Poder ho vam fer més complicat del necessari, però finalment érem al cim, que és el que compta.
Una estona de xerrada amb altres humans presents al cim, fotos, comentaris de la jugada, reposició de forces, i a tornar. Ens mirem i ens remirem els cims de Cambra d'Ase, no gaire llunyans, i cap allà que ens dirigim.
De nou la provocació.
Hi anirem?

Arribem al coll previ del serrat de les Fonts i a mi em crida més el circ de la Conca. Deixo que el cap guanyi al cor. Finalment fem un vertiginós descens per una canal ampla, herbada al començament, lleugerament atarterada al mig, i de nou herbada al final, que ens deixa al fons de la coma. Ara ja el camí és evident: seguir en descens, sense camí aparent, la coma glacial. Superem el clot final del circ i comencem a trobar fites i senyals de pintura que primer ens porten a l'estany de Planès; molt més avall trobem un pal indicador, punt al qual deixem a la nostra esquerra el sender que porta a l'estació d'esquí de Sant Pere dels Forcats. Al cap de poc trobem l'Orri de Planès i més avall una pista de desembosc. La prenem amb la intenció de deixar-la més endavant, però no som capaços de trobar el sender, així que acabem per enllaçar amb la pista a la qual tenim el cotxe aparcat. La seguim per la nostra dreta, en sentit NO. Més avall deixem per l'esquerra el camí que porta a Planès i al cap de poc arribem al punt final.