Dades tècniques de la ruta
punts de pas de la ruta:
Foret comunale de Planès; Serrat de l'Escaldat; Pic de l'Orri; Serrat de les Esques; Roc del Boc; Serrat dels Llosers; Torre d'Eina; La Conca; Estany de Planès; L'Orri de Planès; Foret comunale de Planès |
|||||
Dades geogràfiques
|
|||||
Lloc geogràfic: | Cerdanya nord | Lloc sortida: | Planès | ||
Dades cartogràfiques
|
|||||
Cartografia: | IGN France | Mapa: | 2250ET Bourg-Madame | ||
Coordenades: | UTM zona 31 T | Datum: | European 1950 | ||
Dades GPS
|
|||||
Marca: | TwoNaw | Model: | Anima + | ||
Coordenades: | UTM zona 31 T | Datum: | WGS84 | ||
Característiques del recorregut
|
|||||
Data: | 10/08/2016 | Distància**: | 17,99 Km (dubtosa) | ||
Recorregut: | Circular | Índex IBP **: | 164 | ||
Terreny: | Alta muntanya | Orientació*: | Fàcil | ||
Dificultat*: | Molt alta | Esforç*: | 4,5 sobre 5 | ||
Senyalització: | Parcial | Fonts: | Si, cap al final | ||
Temps ** | |||||
Total: | 8 h. 36 min. | Caminant: | 6 h. 15 min. | Parat: | 2 h. 21 min. |
Altures ** | |||||
Màxima: | 2.834 metres | Mínima: | 1.727 metres | Acumulat: | 1.538 metres |
Pendents ** | |||||
Pendent màxim: | Ratio pujada: | 18,34% | Ratio baixada: | 16,44% |
** Enllaç a les dades obtingudes de la web ibpindex
Comentaris
Guau!!!
Quina passada de dia.
Per
a aquells experimentats a recórrer crestes aquest recorregut no els
dirà gran cosa, però a mi, poc acostumat a moure'm per aquest tipus
de terreny, tot i que ja tinc certa experiència, em va deixar una
sensació de satisfacció brutal, a més a més d'un somriure
d'orella a orella.
El
recorregut que teníem al cap consistia a fer la típica proposta que
hom pot llegir a Internet i molts llibres de rutes de muntanya, com
poden ser Corredores del Pirineo, de Pako Crestas, o Circuits d'alta
muntanya pel Pirineu oriental català, de Manel Figuera.
La
idea era fer el recorregut de carena fins al roc del Boc, fer el
famós ràpel del pas del Violoncel i tornar per la vall de Planès.
Com sempre, una cosa és el plantejament i una altra allò que
s'acaba fent.
No
m'estendré gens en explicacions, ja que, com he comentat,
bibliografia i literatura estan a l'abast de tothom. Sí que faré
èmfasi en el fet que aquesta proposta no és per a senderistes a
l'ús. Sí que és cert que la cresta de l'Escaldat no és res de
l'altre món i que es fa sense cap problema, ja que mai es té
sensació de perill. L'ascensió al pic de l'Orri tan sols ens
demanarà una bona dosi d'esforç, que caldrà sumar al ja fet per
arribar fins a la seva base, després de superar el bosc de Planès.
El
trànsit entre aquest pic i el roc del Boc demana certa experiència
per superar l'últim tros de cresta. No és gens difícil, però des
de la distància sembla molt més ferotge del que realment és. En
cas de no tenir les coses clares, per la banda esquerra, segons el
nostre sentit de la marxa, hi ha espais herbats i de roca que, amb
atenció, permeten l'ascens. El pas del Violoncel demana, per a
màxima tranquil·litat, descendir-lo en ràpel. Aquells que dominin
les tècniques d'escalada penso que el poden baixar desgrimpant (el
pas està catalogat com de 3r grau), però al final acaba passant com
sempre: ja que hem portat la corda...
El
meu mestre de cerimònies —era el meu tercer ràpel— portava una
corda de 40 metres, cosa que li va permetre baixar d'aquesta manera
pel costat dret de la instal·lació. Jo vaig ser més poruc i ho
vaig fer per la part més protegida, que és per on els que grimpen
amb experiència ho fan, per la banda esquerra, que demana un descens
d'uns 8 o 10 metres. I ja s'han acabat els sofriments. Havent arribat
fins aquí, la resta és un passeig... si es decideix tornar.
En
el nostre cas, la torre d'Eina ens reptava.
Va,
que no teniu...
Ens
cal recórrer la cresta dels Llosers i passar pels pics de la Conca.
Es
poden flanquejar per la banda de la vall de l'Orri, però el cim de
la Conca sud s'ha de fer si volem seguir descarregant adrenalina. Per
fer el descens en direcció al coll previ a la torre d'en Xillèn,
s'ha de superar una llosa fissurada, que impressiona molt però que
es baixa fàcilment, amb cura, fins als anomenats, penso, dits d'en
Xillèn. Si es vol pujar a la torre d'en Xillèn s'ha de fer un anar
i tornar. La paret sud d'aquesta mena de gendarme demana altres
habilitats diferents de les d'un muntanyenc. Aquesta última agulla
s'ha de flanquejar per la cara de la vall de Planès. Un caminoi
arrapat a la paret ens porta al coll següent, ja als peus de la
torre d'Eina. Fites de pedra ens mostren com ho hem de fer per
superar un tram força vertical, tot i que franquejable amb certa
facilitat.
La
tornada la vam fer per un coll que hi ha abans d'arribar al serrat de
les Fonts. Una mena de canal molt ampla ens permet fer un descens,
força dret i vertiginós, fins a la fondalada de la Conca.
Penso
que el primer paràgraf d'aquest escrit ja deixa prou clar què em va
semblar aquesta proposta. Si ens sentim amb forces, val la pena fer
l'esforç de recórrer el trajecte que separa el roc del Boc de la
torre d'Eina, ja que és molt espectacular i ens farà oblidar els
patiments passats per superar els forts pendents emboscats del
començament de l'excursió. Tret del tram del pas del Violoncel, que
hi haurà qui el superi sense cap dificultat, la resta del recorregut
es pot fer sense gaires problemes. Això sí, qui s'hi aventuri ha de
tenir clar que en determinats punts de cresta la sensació de
dificultat pot fer-nos passar mals tràngols. Tot i així, si es
controla on posem els peus i les mans, no haurem de tenir cap
problema.
Un
últim comentari per a aquells que no vulguin rapelar. Sense passar
per la torre d'Eina es pot completar un recorregut circular si la
proposta es planteja en sentit contrari a les busques del rellotge.
Abans d'arribar al fons de la coma del riu de Planès es pot pujar al
coll que hi ha entre els pics de la Coma i el roc del Boc, per així
pujar a aquest últim grimpant pel pas del Violoncel. Penso que
aquest pas no ha de ser gaire complicat de superar, ja que es veuen
molts bons punts d'agafada. Heu de preveure, però, que l'enorme
verticalitat del pas pot jugar una mala passada a qualsevol i
deixar-l’hi bloquejat.
També
es pot fer la proposta de forma lineal, amb la qual cosa
desapareixeran tots els problemes, malgrat que d'aquesta manera es
perdrà la gràcia de l'excursió.
L'inici
del recorregut es pot situar a la pista que uneix Planès amb les
pistes d'esquí de Sant Pere dels Forcats, just en el punt en el qual
trobem el GR-10.36, a la cota 1.733, i uns metres abans d'arribar a
una tanca. Aquesta pista es troba en bon estat i penso que, amb cura,
es pot fer amb cotxe normal. Si no es vol forçar, es pot agafar el
dit GR a la població de Planès.
Aproximació en cotxe
Proposo començar a caminar des de la cota 1733 de la pista que uneix la població de Planès amb les pistes d'esquí de Sant Pere dels Forcats, just al punt en el qual es creua amb el GR.Aquest és l'enllaç amb la georeferenciació de l'aparcament.
Descripció del recorregut
Sortim
del punt triat com a lloc d'aparcament. Si ho hem fet des de Planès,
haurem d'arribar a creuar la pista. Si ho hem fet des d'aquesta, la
seguirem per la dreta uns pocs metres fins a trobar per l'esquerra,
abans de creuar la tanca, una vella pista que s'enfila en sentit S.
La pista, tot i que aperduada, se segueix prou bé. Trobarem, de tant
en tant, fites que ens ajuden a progressar. Anem pujant sempre, sense
descans, fins a un moment en el qual hem de deixar la traça que anem
seguint i ens hem de desviar a la dreta per continuar, de nou en
forta pujada, en sentit ESE. A partir d'aquest moment, en el nostre
cas, anem perdent i trobant fites i rastre de corriol. Cap problema,
però, ja que del que es tracta és d'anar seguint, més a menys
fidelment, la imaginària línia de carena. Pel camí haurem de
salvar tres espais rocosos que se superen sense problemes voltant-los
per la nostra dreta. Així fins a sortir del bosc, moment en el qual
ja tenim a tocar el primer objectiu del dia, el pic de l'Orri. No cal
anar a dalt. Si no hi volem anar, podem flanquejar-lo també per la
nostra dreta. Més endavant ens trobem amb el serrat de les Esques.
Amb tranquil·litat i a poc a poc superarem sense grans entrebancs
aquest sector de cresta, tot i que trobarem certs punts que a primera
vista poden semblar complicats. Els últims 20 metres de desnivell
poden semblar impactants, però la cresta es deixa fer.
Al
cim, si no s'ha fet ja abans, cal girar-se d'esquena per contemplar
el terreny superat. Espectacular.
Una
creu de ferro corona el cim. Les vistes són majestuoses, encara que
cap al S estiguin limitades pels grans cims fronterers. La incertesa
del pas del Violoncel fa que no ens estiguem gaire temps al cim.
Volem saber què ens trobarem. Vist des de dalt no sembla tan
difícil. Preparem tranquil·lament el ràpel aprofitant la
instal·lació que trobem. Baixar a la lleixa no és gens complicat.
Tan sols s'ha de vigilar on ens ajudem.
Un
cop superat el pas seguirem la línia de carena a la recerca del coll
del Boc. Si es vol donar per finalitzada la jornada, cal fer el
descens des d'aquest coll fins a les morenes cobertes d'herbei del
circ de la Conca. Com que la nostra intenció és anar fins a la
torre d'Eina, encaminem les nostres passes als cims blanquinosos dels
pics de la Conca. El primer el flanquegem per la nostra dreta, però
del segon no ens en lliurem. Un sender permet també fer un flanqueig
per la nostra esquerra, però aquesta vegada seguim a tota carena. No
veiem clara la continuïtat, però havíem llegit alguna cosa d'una
llosa fissurada. La baixada la fem amb molta cura, mirant de no
relliscar, ja que el pendent és important. Es baixa, aprofitant les
fissures, a tocar d'unes punxes, a la dreta de les quals trobem un
pas molt més segur que ens permet baixar al coll previ a la torre
d'en Xillèn. Si es decideix pujar-hi, s'ha de tornar enrere per
seguir progressant. Nosaltres vam flanquejar la torre per un sender,
clar i fressat, que volta la paret ponentina d'aquesta formació.
Fàcilment pugem al coll previ a la torre d'Eina. Des de la nostra
posició, el que resta imposa. Ens trobem als peus d'una paret força
dreta. Un parell de fites ens animen a seguir. Ara a dreta, ara a
esquerra, anem superant petits espais esglaonats. En un moment pensem
que és millor tirar per la nostra esquerra, quan, sembla per les
ressenyes, el que és millor és fer-ho per la dreta. Nosaltres vam
acabar, sense problemes, al cim. Poder ho vam fer més complicat del
necessari, però finalment érem al cim, que és el que compta.
Una
estona de xerrada amb altres humans presents al cim, fotos,
comentaris de la jugada, reposició de forces, i a tornar. Ens mirem
i ens remirem els cims de Cambra d'Ase, no gaire llunyans, i cap allà
que ens dirigim.
De
nou la provocació.
Hi
anirem?
Arribem
al coll previ del serrat de les Fonts i a mi em crida més el circ de
la Conca. Deixo que el cap guanyi al cor. Finalment fem un vertiginós
descens per una canal ampla, herbada al començament, lleugerament
atarterada al mig, i de nou herbada al final, que ens deixa al fons
de la coma. Ara ja el camí és evident: seguir en descens, sense
camí aparent, la coma glacial. Superem el clot final del circ i
comencem a trobar fites i senyals de pintura que primer ens porten a
l'estany de Planès; molt més avall trobem un pal indicador, punt al
qual deixem a la nostra esquerra el sender que porta a l'estació
d'esquí de Sant Pere dels Forcats. Al cap de poc trobem l'Orri de
Planès i més avall una pista de desembosc. La prenem amb la
intenció de deixar-la més endavant, però no som capaços de trobar
el sender, així que acabem per enllaçar amb la pista a la qual
tenim el cotxe aparcat. La seguim per la nostra dreta, en sentit NO.
Més avall deixem per l'esquerra el camí que porta a Planès i al
cap de poc arribem al punt final.