Castell de Montgrí

zona de descàrrega d'arxius
Descarrega't el mapa
Descarrega't el track
Descarrega't els waypoints
Descarrega't el perfil
Accedeix a l'àlbum fotogràfic

Dades tècniques de la ruta

punts de pas de la ruta:
Torroella de Montgtí-Coll de Santa Caterina-Castell de Montgrí-Coll d'en Garrigars-Montplà-Casa del Guarda-l'Horta d'en Reixac-Ruta 43 BTT-Torroella de Montgrí
Dades geogràfiques
Lloc geogràfic: Baix Ter Lloc sortida: Torroella de Montgrí
Dades cartogràfiques
Cartografia: ICGC Mapa: Fulls 78-24 i 78-25 e/1:2.5000
Coordenades: UTM zona 31 T Datum: ETRS89
Dades GPS
Marca: TwoNaw Model: Anima +
Coordenades: UTM zona 31 T Datum: WGS84
Característiques del recorregut
Data: 11/07/2017 Distància**: 8,069 Km
Recorregut: Circular Índex IBP **: 49
Terreny: Pistes i senders Orientació*: Fàcil
Dificultat*: Baixa Esforç*: 3 sobre 5
Senyalització: Parcial Fonts: Si (Les Dunes)
Temps **
Total: 2 h. 34 min. Caminant: 2 h. 12 min. Parat: 21 min.
Altures **
Màxima:  310 metres Mínima: 40 metres Acumulat: 359 metres
Pendents **
Pendent màxim***:
Ratio pujada: 9,10% Ratio baixada: 11,10%
* Dades totalment subjectives basades en estat de forma i apreciacions personals 
** Enllaç a les dades obtingudes de la web ibpindex
*** Dada obtinguda de l'aplicació CompGPS Land v.8
Comentaris
Com que tinc la sort de viure molt a prop de la zona, 20 minuts de cotxe, visito sovint l'Empordanet, com anomenava Josep Pla aquesta terra i un dels destins preferits per passar el matí a la muntanya i tornar a casa amb les bateries carregades, a punt per al dinar, és aquesta del Baix Ter, amb el sempre present massís del Montgrí. Mai em canso de pujar al castell, tot i que de tant en tant arribo fins al mar per altres muntanyes que alguns enganxen al massís. Parlo concretament dels «peus del Bisbe». N'heu sentit a parlar?
Molts veiem en la silueta del massís un bisbe ajagut tot i que d'altres el que veuen és una noia adormida, tant se val.
Les muntanyes de Torre Moratxa i Rocamaura són aquests «peus» i des de les imaginàries punteres de les seves sabates s'aconsegueixen unes vistes impagables de les illes Medes i tota la plana baix empordanesa. Amb aquesta imaginació, el puig Rodó, o muntanya d'Ullà seria el barret i la cara del bisbe, La muntanya del Montgrí seria el pit i les mans posades a sobre i el castell l'anell i el Montplà seria la panxa. Així la zona que enllaça aquesta última muntanya i Rocamaura i torre Moratxa serien les cames. Poseu imaginació. Com sempre, una imatge val més que mil paraules i a internet hi ha un parell.
Hi ha diferents opcions per fer el cim de la muntanya de Montgrí, però tan sols una d'elles es fa per camí. Aquesta no és cap altra que fer servir el GR-92, bé per la banda de Torroella de Montgrí, molt més suau, bé per la banda del coll de les Sorres, per la banda llevantina. Amb aquest GR també es pot connectar des de Torroella pel coll d'en Garrigars o des de Santa Caterina, bé pujant a aquest mateix coll o al de Santa Caterina. La resta de camins són abandonats o semiperduts per la falta d'ús tot i que els amants de l'escalada encara aprofiten antics viaranys per acostar-se a les parets que protegeixen la façana de garbí. De fet per aquest vessant hi ha el cau del Duc, cova que ja fou habitada a la prehistòria, que és actualment quelcom semblant a una escola d'escalada, a la qual s'accedeix per un camí, atarterat al començament, que puja en fort pendent per la zona del Pedrigolet. Si bé és cert que no hi ha cap norma que prohibeixi recórrer a peu els vessants d'aquestes muntanyes, amb camí o sense, si que en determinades èpoques de l'any es pot restringir l'accés a determinats indrets per tal de mirar de preservar la nidificació de determinades especies. No hem d'oblidar que el sector es troba dintre del recentment creat Parc Natural del Montgrí, Illes Medes i Baix Ter.
Als que ens agrada grimpar i «espiar» altres possibilitats tenim en aquestes muntanyes un bon lloc per esplaiar-nos ja que canals i parets no en falten. De fet, aquells que es considerin experts en grimpades tenen en aquest mateix blog una proposta molt divertida per assolir el cim per terreny gairebé inèdit.
Com que les meves ressenyes acostumen a relatar passejades no gaire llargues, convido el lector que la resta del temps disponible l'aprofiti per conèixer el territori. Si la visita és a l'estiu, no es pot deixar de fer un volt per l'Estartit malgrat que la resta de l'any també es visita obligada. El mateix passa amb Torroella de Montgrí, animat i important nucli urbà amb tots els serveis i seu dels museus de la Mediterrània, Fundació Mascort i Palau Solterra. Si la visita es fa en diumenge o festiu també és aconsellable passar per Santa Caterina, accessible en cotxe normal per pista de terra en suficientment bon estat que neix a Bellcaire d'Empordà. L'ermita és oberta aquells dies i s'ofereix servei de bar i altres. Es pot consultar més informació al seu web.
En aquesta ocasió m'he entretingut fent un recorregut que m´ha portat de Torroella de Montgrí a l'àrea de lleure de les Dunes, seguint el traçat del GR-92 en sentit oest he coronat els cims del Montgrí i del Montplà i he fet la tornada baixant pel magnífic bosc de pi que retenen les dunes que donen nom al lloc i enllaçar amb el traçat de la ruta 43 de BTT fins al punt d'origen. Espero que si la feu, us resulti tan agradable com a mi.
Aproximació en cotxe
Proposo començar a caminar des del carrer Santa Margarida, 55 de Torroella de Montgrí.
Aquest és l'enllaç amb la georeferenciació de l'aparcament.

Descripció del recorregut

Del punt al qual he aparcat endego la marxa fent drecera per un dels molts senderons que hi ha i estalviar així uns metres d'urbanització fins a enllaçar amb el GR. Una vegada al camí, el segueixo per la meva esquerra i tot just començar veig un cartell de millora del camí. Segueixo en sentit de pujada i deixo el trencall que se'n va per l'esquerra, tot i que també em serviria. Uns quants metres més endavant tres quarts del mateix, un altre desviament a l'esquerra ens trauria del GR i faríem per un altre costat. Finalment arribo a un fort revolt a la dreta i veig que el camí inicia una forta pujada.
En aquest punt, just a la corba, un sender al davant nostre, o a l’esquerra, depenent de la nostra posició, marcat amb la creu de no GR permet tornar a fer drecera i estalviar pendent, així que deixo el GR i pujo el petit marge que em separa del sender que tira en sentit nord-oest. El sender és molt evident i fressat. Al cap de poc, surt per l'esquerra un altre camí que és el camí per on hauríem arribat si haguéssim pres qualsevol dels corriols anteriors. Segueixo amb el meu sentit de la marxa i el sender comença a guanyar alçada una mica més decididament, poca cosa. El pendent acaba just quan connecto de nou amb el GR, just a l'alçada de la primera capella, res més que una caseta de pedra.
Ara el que toca és no perdre els senyals de pintura de GR. Cap problema ja que el camí és difícil de perdre, ni hi ha cap alternativa clara. Així vaig guanyant metres i passo per la segona i tercera capella fins a aterrar al coll de Santa Caterina, bastit amb una creu que corona un gran pilar de pedres, ja som al «coll del Bisbe». És un important nus de camins, ja que hi ha ramals als quatre vents. El que m'interessa en aquesta ocasió és el que fuig per la dreta, en sentit sud-est, pintat de color vermell i blanc i que gairebé de pla es dirigeix clarament al cim de la muntanya del Montgrí i al castell que la corona, ben visible ja. No triga gaire a guanyar en pendent. Per fer més còmode el traçat ens obliga a fer una sèrie de llaçades a les quals s'ha de parar atenció, ja que el terra és molt pedregós i relliscós en cas d’estar moll. Fent ara cap a la dreta ara cap a l'esquerra trobo el primer tram de flanqueig que em permet dosificar l'esforç. Una altra llaçada i de nou un llarg flanqueig. Uns pocs metres abans d'arribar als peus del castell, en un cartell que informa de com s'extreia la pedra per fer la construcció, un fonedís i desdibuixat sender fitat a la dreta marca l'inici del camí que baixa, amb una fàcil i divertida desgrimpada, al cau del Duc. El camí és difícil d'endevinar si no es coneix el punt exacte. Com a ajuda, cal dir que al començament està senyalitzat amb una fita desmuntada i caiguda, una creu de camí no correcte i una fletxa de color verd.
I finalment arribo al cim. El castell, «l'anell del Bisbe», tot i estar buit, es pot visitar i s’hi pot passejar pel contorn superior. Una escala de caragol possibilita pujar-hi.
Pels volts del castell hi ha altres llocs d'interès amb cartells explicatius.
Per seguir amb la proposta cal retrobar els senyals del GR, cosa que no és gens fàcil, ja que s'han esborrat. Una mena de traça dibuixa un sender que en sentit gairebé nord s'allunya del castell. Si s'encerta la traça, al cap de poc tornen els senyals de GR. No cal perdre-les, ja que en cas contrari el descens al coll d'en Garrigars es pot complicar seriosament. Tot el descens pel vessant de gregal de la muntanya està pintat amb pintura de GR i les traces que puguin portar a error amb l'aspa corresponent. Cap al mig de la baixada hi ha la zona que pot ser una mica més compromesa però que no té per què amoïnar ningú. Si cal, es posen les mans i el cul a terra i cap endavant. Que ningú s'espanti, perquè tothom hi baixa. Finalment som al coll d'en Garrigars.
A dreta i esquerra hi ha senders que baixen cap a Torroella o cap a Santa Caterina. Jo a seguir en sentit nord-est pel GR. Torno a guanyar alçada per anar a fer el següent cim del dia. El camí s'inclina una mica més fort per pujar a la «panxa del Bisbe». El punt zenital de la muntanya és difícil de localitzar, donada la planúria del lloc. Potser un munt de pedres al meu costat dret ho indica. Sense entretenir-me gaire segueixo pel GR i passo al costat d'una vella i ruïnosa caseta de guaita. El camí inicia el descens en cerca d'un evident coll al qual no arribo, ja que al cap de poc del descens el GR gira a la dreta en sentit sud-est. Amb traça clara al començament vaig fent un flanqueig gairebé de pla per sota de la plana cimera fins que el camí inicia un vertiginós descens, amb diverses traces, totes molt pedregoses i fins i tot atarterades en les quals cal parar atenció.
La baixada és ràpida i es calma poc abans d'anar a parar a una torre elèctrica. Ja per terreny més amable vaig fent fins que surto a l'asfalt, ja al coll de les Sorres, a l'àrea de lleure de les Dunes. Hi ha una font amb aigua tractada i taules de pícnic. També un cartell de direccions.
Just per darrere, més o menys, de la font, a l'altra banda de la carretera, neix un sender. El GR segueix per l'asfalt i ens serveix, però aquest sender també és bo i ens estalvia fer carretera. Vaig caminant sota pins, de forma agradable i sense adonar-me’n acabo en un sender transversal. És el sender local que baixa a Torroella. El seguim per la nostra dreta, en sentit sud-est i en descens. De seguida començo a trepitjar sorra. Ja soc a les Dunes. El descens és molt maco i sorprenent. Seguint els senyals del sender local acabo de nou a asfalt.
No el segueixo gaire temps. De seguida veig un desviament a la dreta que el deixa, amb un senyal de ruta 43 de BTT. Cap allà que vaig. Aquests senyals giren de nou en sentit sud-oest i deixo recte el camí d'accés al Mas Julià, luxosa segona residencià d'algú. Ja no deixo aquesta pista fins a arribar al camp de futbol de Torroella de Montgrí, lloc al qual acaba la pista de terra i comença la ronda de Pau Casals, al final de la qual tinc el cotxe aparcat.