Puig Cornador

zona de descàrrega d'arxius
Descarrega't el mapa
Descarrega't el track
Descarrega't els waypoints
Descarrega't el perfil
Accedeix a l'àlbum fotogràfic

Dades tècniques de la ruta

punts de pas de la ruta
La Ferreria - el Pujol - els Plans - Serrat de les Punxes - Collet de la Baga - Santa Margarida de Vinyoles - Serrat de l'Àguila - Coll Tallat - Puig Cornador - Collet de les Bruixes - Puigdon - Rec del coll de Soler - La Ribolleda - Sant Bernabé - La Ferreria
Dades geogràfiques
Lloc geogràfic: Les Lloses Lloc sortida: La Ferreria
Dades cartogràfiques
Cartografia: ICGC Mapa: Full 72-23 e/1:25000
Coordenades: UTM zona 31 T Datum: ETRS89
Dades GPS
Marca: TwoNaw Model: Anima +
Coordenades: UTM zona 31 T Datum: WGS84
Característiques del recorregut
Data: 12/01/2018 Distància**: 10,15 km
Recorregut: Circular Índex IBP **: 56
Terreny: Pistes, senders i fora camí Orientació*: Fàcil
Dificultat*: Moderada Esforç*: 3 sobre 5
Senyalització: Parcial Fonts: No
Temps **
Total: 4 h. 21 min. Caminant: 3 h. 05 min. Parat: 1 h. 16 min.
Altures **
Màxima:  1.220 metres Mínima: 883 metres Acumulat: 516 metres
Pendents **
Pendent màxim***:
Ratio pujada: 11,70% Ratio baixada: 10,13%
* Dades totalment subjectives basades en estat de forma i apreciacions personals 
** Enllaç a les dades obtingudes de la web ibpindex
*** Dada obtinguda de l'aplicació CompGPS Land v.8
Comentaris
Fugint de la clàssica ascensió al cim del puig Cornador des de la població d'Alpens (jo també he pujat per aquella banda) em vaig plantejar pujar des de la població de les Lloses, molt menys publicitada a Internet. No dic que no s'hagi pujat pel nord, ni de bon tros. De fet, penso que també pel vessant septentrional són molts els muntanyencs que han trescat, però pel motiu que sigui, no han explicat la seva experiència.
Mirant mapes i ajuntant tracs d'uns i d'altres vaig veure la possibilitat de fer un recorregut poc comú, poder fins i tot retorçat, buscant evitar sempre que pogués fer pista, infraestructura aquesta que trinxa tots els vessants de la muntanya, tant el del sud com el del nord i que em permetria recórrer tots els cims de les serres de Santa Margarida de Vinyoles i del Castell i estirar fins al Puigdon.
Aquest vessant, molt més pendent i obac que el meridional, és cobert de fagedes que entapissen el terra de fulles seques que de tant en tant amaguen els camins i ens fan creure que anem mig perduts. Sort que el sotabosc encara no és del tot brut i sempre ens permet passar, per un costat o per altre. Això permet, també, fer dreceres per estalviar pistes i caminar per terreny més feréstec i solitari i així comprovar fins a quin punt som «experts en reconèixer vells camins», com diria el meu mestre iniciàtic muntanyenc.
Ara a casa, fet el recorregut, puc dir que ha sigut una passada.
Cal advertir que aquesta no és una proposta apta per a tothom. De pujada s'ha de saber interpretar el terreny per salvar un punt en concret, un salt d'aigua, una vegada hem deixat el camí que porta al Pujol. De baixada del Puigdon faig un descens directe seguint sempre una carena, sense camí, a on també s'ha de filar prim per no perdre el rastre, ja molt aperduat. Són els punts més delicats de la proposta. Si no us agrada anar d'aventura, hi ha camins, pistes, alternatives que allarguen la proposta però fan més còmode la passejada.
Vull també comentar que la meva idea era fer tota la carena de les serres però ja al primer cim, el de la serra de les Punxes, no em vaig veure amb cor de seguir-la. Tampoc vaig poder trobar el vèrtex geodèsic del cim de Santa Margarida de Vinyoles. Amb prou feines vaig poder fer el recorregut de carena, plena de bardisses que algú, jo també, va anar obrint pas a cop de bastó. Per últim, per pujar al cim del Puigdon em vaig fer un embolic. Vaig pujar pel dret i barallant-me amb els boixos, quan hi ha un camí com Déu mana.
I per finalitzar amb aquest apartat. Animo al lector o lectora a què faci aquest recorregut. Les poques complicacions que pugui trobar seran sobradament compensades amb la satisfacció d'haver fet un recorregut espectacular i feréstec, caminant per llocs molt poc freqüentats, amb el valor afegit de passar per tots els cims de la zona. I si a sobre el dia triat per pujar és favorable, les vistes des de l'ermita de Santa Margarida de Vinyoles afegiran un plus de satisfacció.
Aproximació en cotxe
Proposo començar a caminar des de La Ferreria, les Lloses.
Aquest és l'enllaç amb la georeferenciació de l'aparcament.

Descripció del recorregut

Per iniciar aquest recorregut cal agafar la pista que passa per la part de darrere, façana nord, de la casa de la Ferreria, actualment barrada amb un fil de ferro, simulant una cadena. Hi ha també un gos però quan jo vaig passar no em va fer molt de cas. Si no voleu problemes, també podeu passar per altra pista, més al sud, que connecta amb el restaurant Dacs per la baga de Carbonell. Aquesta pista surt de l’ermita de Sant Bernabé i és la que també dóna opcions de pujar al collet de les Oracions i al coll Tallat.

De la Ferreria vaig agafar la pista barrada i el camí em va portar a la pista pavimentada que porta al restaurant. Just a la porta d'accés hi ha un desviament. Vaig seguir per la pista de l'esquerra, ja de terra, que porta al Pujol. Uns 550 metres més endavant surt per la dreta el trencall que bé de la pista que s'ha comentat com a alternativa a aquest recorregut.
Segueixo per la pista i arribo a un punt al qual pista de terra esdevé pavimentada. Segueixo el paviment fins que trobo una altra pista a la dreta, just quan el camí està a punt de girar a l'esquerra per a encarar-se a la façana del mas Pujol. Aquesta nova pista neix just quan hem passat el rec del Pujol i té un filferro. M'incorporo a la nova pista, ara de terra, i vaig remuntant el rec, que em queda a la dreta, segons el sentit de la marxa. La pista, ampla i clara, em puja als Plans, lloc al qual trobo una pista travessera.
Segons el mapa, aquí hauria d'haver girat a l'esquerra per enllaçar amb un camí. Sobre el terreny, de cara a mi continua una traça que segueixo. Segons vaig progressant, el camí es va difuminant i a poc a poc s'acaba perdent, sota les fulles caigudes dels arbres. El pas és fàcil i còmode fins que el terreny agafa pendent i arribo a un punt on veig que més endavant no podré continuar per l'existència d'un salt d'aigua. Desconec si per l'esquerra hidrogràfica del rec el pas és més fàcil. Jo supero l'entrebanc per la meva esquerra, remuntant pel dret i amb força pendent, fins a enllaçar amb una mena de traça. Finalment surto a una pista. La segueixo per l'esquerra, en baixada, uns pocs metres i de nou la deixo i agafo un desviament a l'esquerra per continuar remuntant el rec del Pujol, ara per vella pista i traça molt més evident, a la cerca de la seva capçalera. Així surto de nou a altra pista.
Deixo la traça que puja per la dreta, tot i que fent una llarga marrada també serveix, i segueixo remuntant la llera del rec, fent drecera, fins que aquest es bifurca, inapreciable sobre el terreny. Continuo pujant ara en sentit sud-est i trobo de nou la pista. No la segueixo tot i que és bona. Segueixo pujant fent drecera fins a sortir de nou a la pista. Ara sí que la segueixo en sentit sud-est, per pocs metres. Tot seguit surto a una mena de coll. Per l'esquerra puja el GR-1 que bé de Sant Miquel de Vinyoles. De cara a mi hi ha un sender que s'enfila bosc amunt. Agafo aquest sender que puja, per moments molt estret i per vessant força pendent, al cim del serrat de les Punxes. Hi pujo i torno a baixar pel mateix camí. Segur que per carena es pot baixar al collet de la Baga però al cim hi ha molta vegetació que a mi em va resultar del tot impossible superar. Torno a dir que s'ha de poder passar perquè al collet de la Baga surt un sender que hi baixa.
Jo, com ja he dit, baixo pel mateix camí. Sóc de nou al GR-1. El segueixo en sentit sud-oest fins al collet de la Baga. En aquest punt, confluència de camins, el GR gira en sentit nord-oest i comença a guanyar alçada. Quan aquesta es tempera i el GR vol girar en sentit sud-oest, una fita a l'esquerra del camí i un senyal de pintura, vell, de color vermell a un arbre, ensenyen el naixement d'un sender que es fica a la vegetació. En aquest punt deixo el GR i començo a pujar pel vessant en sentit sud-oest. El camí és prou clar i puja fent un flanqueig ascendent. Quan el pendent se suavitza i el sender s'aplana cal deixar la traça més evident, que segueix planera en sentit sud-oest, i girar a la dreta. La traça segueix sent clara i fressada i puja a la cerca d'un antic pas de porta que mor a una mena de plaça ampla.
Quan sóc a la plaça, decideixo anar a la cerca del vèrtex geodèsic de Santa Margarida de Vinyoles i pujar al segon cim del dia. Allò que és normal és seguir la pista que per l'esquerra, que baixa a la cerca el GR i a l'ermita de Santa Margarida de Vinyoles, al meu cas, ja he dit, vaig a trobar el vèrtex. Per fer això agafo la pista que per la dreta agafa orientació oest-sud-oest i deixo la de l'esquerra, més orientada al sud-oest. La pista mor a un sender que no fa gaire temps era tancat per bardisses. Avui s'ha acabat obrint pas però de tant en tant calen cops de bastó per mirar que no tornin a tapar. Es passa suficientment bé. Puc caminar però no trobo el vèrtex. Suposo que en un lloc indeterminat deixo la traça bona. Segons el GPS sí que sóc al lloc adequat i punt més alt de la carena, però no veig cap pilar de formigó. El més probable és que no hagi interpretat bé el GPS perquè sobre el mapa, el track passa pocs metres més al nord del punt al qual ha d'haver-hi el vèrtex.
Finalment surto de la carena al coll previ a l'ermita de Santa Margarida de Vinyoles. Allà agafo de nou el GR que puja directament a l'ermita. La paret septentrional ofereix unes vistes impressionants. El dia és solejat i em permet gaudir una estona de l'espectacle. Una pena les vistes cap al nord, amagades per les branques dels arbres. Així i tot, la manca de fulles permet contemplar el Pirineu. Com que l'ermita no es pot visitar, segueixo el recorregut, ara a la cerca del següent cim.
El GR segueix per un petit sifó que hi ha a la cantonada sud de l'edifici, entre aquest i una petita construcció que hi ha mig penjada del caire de la muntanya. Un cop superat el baixant, el GR baixa de forma suau a la cerca del coll Manegat i a partir d'allà inicia una forta, però curta, pujada. Quan el camí deixa de pujar cal deixar la pista i seguir un sender que s'acosta a la carena de la muntanya i es dirigeix al cim del serrat de l'Àguila. Es puja molt i molt fàcil ja que el terra és herbat i mancat de vegetació arbòria. El cim té vistes, però també amagades per la vegetació. Sí que es pot endevinar, entre les branques, el Pirineu i el Pedraforca, traient el cap per darrere del Catllaras i la serra d'Ensija. Tercer cim del dia.
Segueixo el descens per la carena i surto de nou al GR. El segueixo ara a la cerca del coll Tallat. Abans però torno a fer carena per pujar a la cota més alta de la serra del Castell, amb la intenció de trobar una bona imatge del cim del puig Cornador. Feta la foto, baixo definitivament, carena avall, sense camí definit, al coll Tallat i d'aquest, al cim del puig Cornador. Un sender dret i costerut hi porta. Cal paciència per arribar-hi. Al cim m'estic poca estona. Les vistes són gairebé les mateixes que ja he contemplat així que segueixo la marxa sense perdre molt de temps.
Un camí molt maco, herbat, agafa orientació nord-oest i per sobre del pla de la Moixernera em porta al collet de les Bruixes. Jo vull continuar en sentit oest a la cerca de cim del Puigdon però si no es vol anar, del collet s'ha de prendre el trencall de la dreta per baixar al punt final. Jo continuo en sentit oest i començo a pujar pel sender, que ara té senyals de pintura de PR, de fet, vénen des del coll Tallat. El camí passa pel pla de Puigdon i acaba a la pista que ve de Sant Pere de Serrallonga. El PR segueix en aquella direcció però la pista segueix a la cerca de l'antena d'un edifici de telecomunicacions.
No cal arribar-hi. Jo vaig errar el camí i vaig anar-hi però pujar al cim per allà es força complicat i brut. Abans d'arribar a l'edifici cal anar a l'aguait. A la dreta del camí vaig deixar una petita fita que ensenya el naixement d'un sender. Va fent de pla en sentit nord-oest i va girant a poc a poc cap al nord-est. En un moment determinat el camí es bifurca. La traça més evident gira a l'esquerra en sentit nord-oest. Aquesta traça puja directament al cim. Cal pujar i tornar a baixar. De nou al desviament agafo ara el trencall de l'esquerra i de nou, de pla, vaig fent flanqueig.
Aquest camí no porta bona direcció perquè es va allunyant de la carena per la qual m'interessa fer la baixada. A partir d'aquest moment vaig sense camí. Si no voleu complicacions o no us agrada endevinar per on passar, el millor que es pot fer és tornar al collet de les Bruixes.
Quan sóc a la carena, deixo el corriol i inicio el descens, fàcil, per senda difusa al començament però que de mica en mica esdevé el que sembla una antiga pista. Segons avanço la traça es va perdent fins que aquesta desapareix totalment però encara es baixa bé. Del que es tracta és d'anar sempre pel fil de la carena... fins que arriben els boixos. Aquí ja bé la frase que li agrada molt al meu antic company. A PARTIR D'AQUI CAL TENIR EXPERIENCIA EN SEGUIR VELLS CAMINS, que en definitiva vol dir que us espavileu. No cal espantar-se. Es baixa, i es fa sense riscos innecessaris. Cal tan sols trobar els millors passos i si us veieu en perill no seguir i buscar alternatives. En definitiva, sentit comú. I finalment es troba la pista que interessa.
I aquí s'acaba tota aventura. Segueixo la pista en sentit sud i quan passo pel rec del coll de Soler trobo el sender que baixa del collet de les Bruixes. Continuo per la pista i trobo un sender, per l'esquerra, pintat amb senyals de PR. Deixo la pista i baixo pel sender, que em porta a enllaçar amb el PR C-50 de Puigcercos. Segueixo en sentit nord-est i torno a trobar un desviament. Deixo el trencall de la dreta, que és per on hagués vingut si hagués fet per la pista en comptes del sender senyalitzat, i segueixo per la pista, planera, que segueix aigües avall el rec.
Aquesta pista, sense cap alternativa, passa a tocar de la Ribolleda, mas actualment enrunat, i troba la llera eixuta d'altre rec, tributari de la riera de les Lloses. La pista gira en sentit nord-est i deixo altres camins i pistes que connecten o parteixen d'aquest punt. Pocs centenars de metres més enllà arribo a Sant Bernabé, petita construcció més oratori que ermita. I ja poc més a dir. Ja tenim a tocar la Ferreria, punt final del recorregut.