zona de descàrrega d'arxius
Dades tècniques de la ruta
punts de pas de la ruta
La Ferreria - el Pujol - els Plans - Serrat de les Punxes - Collet de la Baga - Santa Margarida de Vinyoles - Serrat de l'Àguila - Coll Tallat - Puig Cornador - Collet de les Bruixes - Puigdon - Rec del coll de Soler - La Ribolleda - Sant Bernabé - La Ferreria |
|||||
Dades geogràfiques
|
|||||
Lloc geogràfic: | Les Lloses | Lloc sortida: | La Ferreria | ||
Dades cartogràfiques
|
|||||
Cartografia: | ICGC | Mapa: | Full 72-23 e/1:25000 | ||
Coordenades: | UTM zona 31 T | Datum: | ETRS89 | ||
Dades GPS
|
|||||
Marca: | TwoNaw | Model: | Anima + | ||
Coordenades: | UTM zona 31 T | Datum: | WGS84 | ||
Característiques del recorregut
|
|||||
Data: | 12/01/2018 | Distància**: | 10,15 km | ||
Recorregut: | Circular | Índex IBP **: | 56 | ||
Terreny: | Pistes, senders i fora camí | Orientació*: | Fàcil | ||
Dificultat*: | Moderada | Esforç*: | 3 sobre 5 | ||
Senyalització: | Parcial | Fonts: | No | ||
Temps ** | |||||
Total: | 4 h. 21 min. | Caminant: | 3 h. 05 min. | Parat: | 1 h. 16 min. |
Altures ** | |||||
Màxima: | 1.220 metres | Mínima: | 883 metres | Acumulat: | 516 metres |
Pendents ** | |||||
Pendent màxim***: | Ratio pujada: | 11,70% | Ratio baixada: | 10,13% |
** Enllaç a les dades obtingudes de la web ibpindex
*** Dada obtinguda de l'aplicació CompGPS Land v.8
Comentaris
Fugint
de la clàssica ascensió al cim del puig Cornador des de la població
d'Alpens (jo també he pujat per aquella banda) em vaig plantejar
pujar des de la població de les Lloses, molt menys publicitada a
Internet. No dic que no s'hagi pujat pel nord, ni de bon tros. De
fet, penso que també pel vessant septentrional són molts els
muntanyencs que han trescat, però pel motiu que sigui, no han
explicat la seva experiència.
Mirant
mapes i ajuntant tracs d'uns i d'altres vaig veure la possibilitat de
fer un recorregut poc comú, poder fins i tot retorçat, buscant
evitar sempre que pogués fer pista, infraestructura aquesta que
trinxa tots els vessants de la muntanya, tant el del sud com el del
nord i que em permetria recórrer tots els cims de les serres de
Santa Margarida de Vinyoles i del Castell i estirar fins al Puigdon.
Aquest
vessant, molt més pendent i obac que el meridional, és cobert de
fagedes que entapissen el terra de fulles seques que de tant en tant
amaguen els camins i ens fan creure que anem mig perduts. Sort que el
sotabosc encara no és del tot brut i sempre ens permet passar, per
un costat o per altre. Això permet, també, fer dreceres per
estalviar pistes i caminar per terreny més feréstec i solitari i
així comprovar fins a quin punt som «experts en reconèixer vells
camins», com diria el meu mestre iniciàtic muntanyenc.
Ara
a casa, fet el recorregut, puc dir que ha sigut una passada.
Cal
advertir que aquesta no és una proposta apta per a tothom. De pujada
s'ha de saber interpretar el terreny per salvar un punt en concret,
un salt d'aigua, una vegada hem deixat el camí que porta al Pujol.
De baixada del Puigdon faig un descens directe seguint sempre una
carena, sense camí, a on també s'ha de filar prim per no perdre el
rastre, ja molt aperduat. Són els punts més delicats de la
proposta. Si no us agrada anar d'aventura, hi ha camins, pistes,
alternatives que allarguen la proposta però fan més còmode la
passejada.
Vull
també comentar que la meva idea era fer tota la carena de les serres
però ja al primer cim, el de la serra de les Punxes, no em vaig
veure amb cor de seguir-la. Tampoc vaig poder trobar el vèrtex
geodèsic del cim de Santa Margarida de Vinyoles. Amb prou feines
vaig poder fer el recorregut de carena, plena de bardisses que algú,
jo també, va anar obrint pas a cop de bastó. Per últim, per pujar
al cim del Puigdon em vaig fer un embolic. Vaig pujar pel dret i
barallant-me amb els boixos, quan hi ha un camí com Déu mana.
I
per finalitzar amb aquest apartat. Animo al lector o lectora a què
faci aquest recorregut. Les poques complicacions que pugui trobar
seran sobradament compensades amb la satisfacció d'haver fet un
recorregut espectacular i feréstec, caminant per llocs molt poc
freqüentats, amb el valor afegit de passar per tots els cims de la
zona. I si a sobre el dia triat per pujar és favorable, les vistes
des de l'ermita de Santa Margarida de Vinyoles afegiran un plus de
satisfacció.
Aproximació en cotxe
Proposo començar a caminar des de La Ferreria, les Lloses.Aquest és l'enllaç amb la georeferenciació de l'aparcament.
Descripció del recorregut
Per
iniciar aquest recorregut cal agafar la pista que passa per la part
de darrere, façana nord, de la casa de la Ferreria, actualment
barrada amb un fil de ferro, simulant una cadena. Hi ha també un gos
però quan jo vaig passar no em va fer molt de cas. Si no voleu
problemes, també podeu passar per altra pista, més al sud, que
connecta amb el restaurant Dacs per la baga de Carbonell. Aquesta
pista surt de l’ermita de Sant Bernabé i és la que també dóna
opcions de pujar al collet de les Oracions i al coll Tallat.
De
la Ferreria vaig agafar la pista barrada i el camí em va portar a la
pista pavimentada que porta al restaurant. Just a la porta d'accés
hi ha un desviament. Vaig seguir per la pista de l'esquerra, ja de
terra, que porta al Pujol. Uns 550 metres més endavant surt per la
dreta el trencall que bé de la pista que s'ha comentat com a
alternativa a aquest recorregut.
Segueixo
per la pista i arribo a un punt al qual pista de terra esdevé
pavimentada. Segueixo el paviment fins que trobo una altra pista a la
dreta, just quan el camí està a punt de girar a l'esquerra per a
encarar-se a la façana del mas Pujol. Aquesta nova pista neix just
quan hem passat el rec del Pujol i té un filferro. M'incorporo a la
nova pista, ara de terra, i vaig remuntant el rec, que em queda a la
dreta, segons el sentit de la marxa. La pista, ampla i clara, em puja
als Plans, lloc al qual trobo una pista travessera.
Segons
el mapa, aquí hauria d'haver girat a l'esquerra per enllaçar amb un
camí. Sobre el terreny, de cara a mi continua una traça que
segueixo. Segons vaig progressant, el camí es va difuminant i a poc
a poc s'acaba perdent, sota les fulles caigudes dels arbres. El pas
és fàcil i còmode fins que el terreny agafa pendent i arribo a un
punt on veig que més endavant no podré continuar per l'existència
d'un salt d'aigua. Desconec si per l'esquerra hidrogràfica del rec
el pas és més fàcil. Jo supero l'entrebanc per la meva esquerra,
remuntant pel dret i amb força pendent, fins a enllaçar amb una
mena de traça. Finalment surto a una pista. La segueixo per
l'esquerra, en baixada, uns pocs metres i de nou la deixo i agafo un
desviament a l'esquerra per continuar remuntant el rec del Pujol, ara
per vella pista i traça molt més evident, a la cerca de la seva
capçalera. Així surto de nou a altra pista.
Deixo
la traça que puja per la dreta, tot i que fent una llarga marrada
també serveix, i segueixo remuntant la llera del rec, fent drecera,
fins que aquest es bifurca, inapreciable sobre el terreny. Continuo
pujant ara en sentit sud-est i trobo de nou la pista. No la segueixo
tot i que és bona. Segueixo pujant fent drecera fins a sortir de nou
a la pista. Ara sí que la segueixo en sentit sud-est, per pocs
metres. Tot seguit surto a una mena de coll. Per l'esquerra puja el
GR-1 que bé de Sant Miquel de Vinyoles. De cara a mi hi ha un sender
que s'enfila bosc amunt. Agafo aquest sender que puja, per moments
molt estret i per vessant força pendent, al cim del serrat de les
Punxes. Hi pujo i torno a baixar pel mateix camí. Segur que per
carena es pot baixar al collet de la Baga però al cim hi ha molta
vegetació que a mi em va resultar del tot impossible superar. Torno
a dir que s'ha de poder passar perquè al collet de la Baga surt un
sender que hi baixa.
Jo,
com ja he dit, baixo pel mateix camí. Sóc de nou al GR-1. El
segueixo en sentit sud-oest fins al collet de la Baga. En aquest
punt, confluència de camins, el GR gira en sentit nord-oest i
comença a guanyar alçada. Quan aquesta es tempera i el GR vol girar
en sentit sud-oest, una fita a l'esquerra del camí i un senyal de
pintura, vell, de color vermell a un arbre, ensenyen el naixement
d'un sender que es fica a la vegetació. En aquest punt deixo el GR i
començo a pujar pel vessant en sentit sud-oest. El camí és prou
clar i puja fent un flanqueig ascendent. Quan el pendent se suavitza
i el sender s'aplana cal deixar la traça més evident, que segueix
planera en sentit sud-oest, i girar a la dreta. La traça segueix
sent clara i fressada i puja a la cerca d'un antic pas de porta que
mor a una mena de plaça ampla.
Quan
sóc a la plaça, decideixo anar a la cerca del vèrtex geodèsic de
Santa Margarida de Vinyoles i pujar al segon cim del dia. Allò que
és normal és seguir la pista que per l'esquerra, que baixa a la
cerca el GR i a l'ermita de Santa Margarida de Vinyoles, al meu cas,
ja he dit, vaig a trobar el vèrtex. Per fer això agafo la pista que
per la dreta agafa orientació oest-sud-oest i deixo la de
l'esquerra, més orientada al sud-oest. La pista mor a un sender que
no fa gaire temps era tancat per bardisses. Avui s'ha acabat obrint
pas però de tant en tant calen cops de bastó per mirar que no
tornin a tapar. Es passa suficientment bé. Puc caminar però no
trobo el vèrtex. Suposo que en un lloc indeterminat deixo la traça
bona. Segons el GPS sí que sóc al lloc adequat i punt més alt de
la carena, però no veig cap pilar de formigó. El més probable és
que no hagi interpretat bé el GPS perquè sobre el mapa, el track
passa pocs metres més al nord del punt al qual ha d'haver-hi el
vèrtex.
Finalment
surto de la carena al coll previ a l'ermita de Santa Margarida de
Vinyoles. Allà agafo de nou el GR que puja directament a l'ermita.
La paret septentrional ofereix unes vistes impressionants. El dia és
solejat i em permet gaudir una estona de l'espectacle. Una pena les
vistes cap al nord, amagades per les branques dels arbres. Així i
tot, la manca de fulles permet contemplar el Pirineu. Com que
l'ermita no es pot visitar, segueixo el recorregut, ara a la cerca
del següent cim.
El
GR segueix per un petit sifó que hi ha a la cantonada sud de
l'edifici, entre aquest i una petita construcció que hi ha mig
penjada del caire de la muntanya. Un cop superat el baixant, el GR
baixa de forma suau a la cerca del coll Manegat i a partir d'allà
inicia una forta, però curta, pujada. Quan el camí deixa de pujar
cal deixar la pista i seguir un sender que s'acosta a la carena de la
muntanya i es dirigeix al cim del serrat de l'Àguila. Es puja molt i
molt fàcil ja que el terra és herbat i mancat de vegetació
arbòria. El cim té vistes, però també amagades per la vegetació.
Sí que es pot endevinar, entre les branques, el Pirineu i el
Pedraforca, traient el cap per darrere del Catllaras i la serra
d'Ensija. Tercer cim del dia.
Segueixo
el descens per la carena i surto de nou al GR. El segueixo ara a la
cerca del coll Tallat. Abans però torno a fer carena per pujar a la
cota més alta de la serra del Castell, amb la intenció de trobar
una bona imatge del cim del puig Cornador. Feta la foto, baixo
definitivament, carena avall, sense camí definit, al coll Tallat i
d'aquest, al cim del puig Cornador. Un sender dret i costerut hi
porta. Cal paciència per arribar-hi. Al cim m'estic poca estona. Les
vistes són gairebé les mateixes que ja he contemplat així que
segueixo la marxa sense perdre molt de temps.
Un camí molt maco, herbat, agafa orientació nord-oest i per sobre del pla de la Moixernera em porta al collet de les Bruixes. Jo vull continuar en sentit oest a la cerca de cim del Puigdon però si no es vol anar, del collet s'ha de prendre el trencall de la dreta per baixar al punt final. Jo continuo en sentit oest i començo a pujar pel sender, que ara té senyals de pintura de PR, de fet, vénen des del coll Tallat. El camí passa pel pla de Puigdon i acaba a la pista que ve de Sant Pere de Serrallonga. El PR segueix en aquella direcció però la pista segueix a la cerca de l'antena d'un edifici de telecomunicacions.
Un camí molt maco, herbat, agafa orientació nord-oest i per sobre del pla de la Moixernera em porta al collet de les Bruixes. Jo vull continuar en sentit oest a la cerca de cim del Puigdon però si no es vol anar, del collet s'ha de prendre el trencall de la dreta per baixar al punt final. Jo continuo en sentit oest i començo a pujar pel sender, que ara té senyals de pintura de PR, de fet, vénen des del coll Tallat. El camí passa pel pla de Puigdon i acaba a la pista que ve de Sant Pere de Serrallonga. El PR segueix en aquella direcció però la pista segueix a la cerca de l'antena d'un edifici de telecomunicacions.
No
cal arribar-hi. Jo vaig errar el camí i vaig anar-hi però pujar al
cim per allà es força complicat i brut. Abans d'arribar a l'edifici
cal anar a l'aguait. A la dreta del camí vaig deixar una petita fita
que ensenya el naixement d'un sender. Va fent de pla en sentit
nord-oest i va girant a poc a poc cap al nord-est. En un moment
determinat el camí es bifurca. La traça més evident gira a
l'esquerra en sentit nord-oest. Aquesta traça puja directament al
cim. Cal pujar i tornar a baixar. De nou al desviament agafo ara el
trencall de l'esquerra i de nou, de pla, vaig fent flanqueig.
Aquest
camí no porta bona direcció perquè es va allunyant de la carena
per la qual m'interessa fer la baixada. A partir d'aquest moment vaig
sense camí. Si no voleu complicacions o no us agrada endevinar per
on passar, el millor que es pot fer és tornar al collet de les
Bruixes.
Quan
sóc a la carena, deixo el corriol i inicio el descens, fàcil, per
senda difusa al començament però que de mica en mica esdevé el que
sembla una antiga pista. Segons avanço la traça es va perdent fins
que aquesta desapareix totalment però encara es baixa bé. Del que
es tracta és d'anar sempre pel fil de la carena... fins que arriben
els boixos. Aquí ja bé la frase que li agrada molt al meu antic
company. A PARTIR D'AQUI CAL TENIR EXPERIENCIA EN SEGUIR VELLS
CAMINS, que en definitiva vol dir que us espavileu. No cal
espantar-se. Es baixa, i es fa sense riscos innecessaris. Cal tan
sols trobar els millors passos i si us veieu en perill no seguir i
buscar alternatives. En definitiva, sentit comú. I finalment es
troba la pista que interessa.
I
aquí s'acaba tota aventura. Segueixo la pista en sentit sud i quan
passo pel rec del coll de Soler trobo el sender que baixa del collet
de les Bruixes. Continuo per la pista i trobo un sender, per
l'esquerra, pintat amb senyals de PR. Deixo la pista i baixo pel
sender, que em porta a enllaçar amb el PR C-50 de Puigcercos.
Segueixo en sentit nord-est i torno a trobar un desviament. Deixo el
trencall de la dreta, que és per on hagués vingut si hagués fet
per la pista en comptes del sender senyalitzat, i segueixo per la
pista, planera, que segueix aigües avall el rec.
Aquesta
pista, sense cap alternativa, passa a tocar de la Ribolleda, mas
actualment enrunat, i troba la llera eixuta d'altre rec, tributari de
la riera de les Lloses. La pista gira en sentit nord-est i deixo
altres camins i pistes que connecten o parteixen d'aquest punt. Pocs
centenars de metres més enllà arribo a Sant Bernabé, petita
construcció més oratori que ermita. I ja poc més a dir. Ja tenim a
tocar la Ferreria, punt final del recorregut.