Alt de Juclar


cim número 155 del llistat dels 100 cims de la FEEC zona de descàrrega d'arxius
Descarrega't el mapa
Descarrega't el track
Descarrega't el perfil
Accedeix a l'àlbum fotogràfic

Dades pràctiques

Pont de la Badalosa-Llera dreta del riu de Juclar-Pres estany primer-Alt de Juclar-Desfer camí fins pont de la Badalosa
Cartografia  Ed. Alpina  Mapa Andorra
Coordenades  UTM Datum Wgs84
Distància recorreguda  10,98 Km. Temps 3 h. 54 min.
Altura màxima  2592 metres   Ascens acumulat   773 metres
Comentaris
Suposo que si has anat a parar a aquesta pàgina és perquè vols informació d’una muntanya que estàs interessat a pujar, però què més puc afegir jo per aconseguir que no ho vulguis, sinó que desitgis  pujar-la?
A la revista Natura i Aventura, al número 53, hi un article signat per Carles Gel(1), que recomano llegir i que obre amb el següent text:
“Juclar és l’atractiu nom d’un indret bellíssim situat a la part més alta de l’andorrana vall d’Incles, prop dels llacs de Juclar - els més grans del país pirinenc - i d’altres pics esquerps i amagats, sovint poc visitats i sempre solitaris.”
Aquesta muntanya està formada per una sèrie de pics que conformen una carena d’una estètica molt captivadora i poc visitada, amagada entre pics més alts i coneguts. Com diu també aquest mateix autor ja al cos de l’article, “és una muntanya singular i pertany a aquell grup exclusiu que tant ens agrada a alguns: muntanyes que a vegades no tenen nom, que sovint no les visita cap alpinista... que a vegades no surten ni als mapes... potser és aquest el motiu que ens porta a l’encontre d’aquestes muntanyes que només nosaltres fem importants”.
En el meu cas no puc dir que aquest text hagi tingut cap influència per fer-me pujar al cim, però sí que és cert que em motiva el fet que una muntanya tingui aquesta etiqueta de “poques vegades pujada”.
Bé. Deixant de banda l’estètica i la bellesa de l’indret, al qual no faria justícia cap text que pogués escriure, crec que ara, una vegada feta l’ascensió, me la plantejaria d’una altra manera, ja que es pot dividir perfectament en dues seccions. D’una banda, hi ha el recorregut de pujada fins als estanys, i d’altra, la part alpina de l’ascensió al cim i la resta del trajecte que es vulgui fer per tornar de nou als estanys. Així doncs, tenint en compte aquestes dues seccions em plantejaria una sortida familiar en la seva primera part, i mentre la família gaudeix d’un plàcid  passeig pels estanys i descansa tranquil·lament al refugi, aprofitaria per fer l’ascens a l’Alt de Juclar. Ara mateix és una opció que deixo al calaix ja que, pels motius que més endavant explicaré, segurament tornaré una altra vegada a pujar aquest cim.
Aquestes dues seccions són també aplicables pel que fa la vegetació. La part inicial d’aproximació als llacs és un goig per als ulls i el nas a la primavera andorrana. No entenc gaire de flors del Pirineu (ni d’enlloc), però entre el meu amic Jordi i aquesta pàgina web, he pogut saber que pel camí vam poder veure, en un esclat de color: genciana, marcòlic groc, rovell d’ou, baladre, pericó foradat, talictre, milfulles, àrnica i moltes altres que es van quedar als ulls i al nas però que no he pogut classificar. La segona part, l’alpina, ja se sap. Pedres i nerets, que, tot sigui dit, també tenen el seu encant... i en el cas que ens ocupa, el seu component adrenalínic. Ja sabràs de què parlo si has llegit altres ressenyes i, si no és el cas, ja les llegiràs més endavant.

(1) Carles Gel és guia d'alta muntanya i escriptor de múltiples llibres de ressenyes de muntanya i alpinisme i col·laborador de la revista Natura i Aventura
Aproximació en cotxe
El punt d'inici de la caminada es proposa al pont de la Badalosa, a la vall d'Incles. Una vall espectacular. Les coordenades (Google earth) són:42º36'07.5" N / 1º41'15.34" E

Descripció del recorregut

Aquesta part no em portarà gaire feina ja que ens vam limitar a fer exactament el mateix recorregut que tots els que han fet aquesta ascensió i han volgut explicar-ho per escrit i posar-ho a l’abast de qui vulgui mitjançant internet. Desconec si a les llibreries hi ha llibres que expliquin altres itineraris, suposo que n’hi deu haver, però jo no els he buscat. Cert és que creia que no em faria falta, ja que teníem clar l’itinerari a fer, basant-nos en l’article mencionat de Carles Gel. El nostre pla A consistia a pujar als estanys pel camí “oficial”, pujar al cim per la canal descrita en totes les ressenyes consultades, desfer el camí per la mateixa canal i fer el  flanqueig per sota de les cretes per pujar al pic de de Pala de sobre l’estany, baixar a la collada de Juclar i fer un glop al refugi, ara guardat, de Juclar. Ja havíem llegit també en tots els texts que era aconsellable portar un cordino per assegurar determinats passos que podien resultar una mica complicats, però nosaltres som més trempats que ningú i, tot i que portàvem corda, vam pujar i baixar a pèl. Es pot fer -ho demostra el fet que som a casa– però un trajecte, pujar i baixar, que amb corda no hi hauríem estat més de 20 minuts i amb 0 complicacions, ens va fer perdre 1 hora amb tots els sentits en extrema alerta i no movent un peu sense tenir, almenys, tres punts de suport assegurats i fixats. Per fer-vos una petita idea de la dificultat, diré que al grup érem cinc i tan sols tres ens vam atrevir a pujar. Bé, no dic res més, tan sols que per culpa d’aquestes dificultats, que van fer que les forces minvessin,  i al temps trigat a fer l’ascens i el descens, vam haver de deixar la resta del recorregut per a un altre dia. Això sí, la idea de fer un recorregut circular  és totalment factible. Així doncs, queda constància del nostre fracàs amb el pla A i vam fer servir l’inesperat i inexistent pla B, que consistia a baixar directament al refugi fent servir el mateix camí que de pujada.
Pel que fa al trajecte en si, ja ho he dit abans, vam fer el mateix que tothom, així que no m’estendré gaire per no acabar dient el mateix que ja hi ha a diferents pàgines web.
Com que la primera part del recorregut és molt clara i la segona és inexistent, no vàrem marcar ni un waypoint. Al començament el camí es troba perfectament marcat i senyalitzat, tant amb cartells com amb pintura groga i senyals de GR, fins als peus de la presa que tanca l’estany primer de Jucla. A partir d’aquest punt desapareix el camí i tan sols tindrem l’ajuda de fites que entre tots hem anant posant, amb més o menys criteri i encert, que ens deixen als peus del petit estany que hi ha uns metres per sota de la base de la muntanya. La veritat és que desconec si, com diu Carles Gel, hi ha fites que va posar ell que assenyalen el camí per ascendir al cim. El cert és que si el dia és normal, des d’aquest petit estany ja es veuen les dues canals que permeten accedir al cim. La que es troba a la nostra esquerra, amb la seva xemeneia final, i la de la dreta, que sembla molt més amable que la primera. Desconec la dificultat o viabilitat d’aquesta última, ja que la vam descartar. El que sí que puc ben assegurar és que la xemeneia, sobretot de baixada, té tela. Si vols fer aquest cim, primer: no hi vagis sol. Segon: assegura’t que el cap, el coratge o els atributs et permeten fer una muntanya que algú ha titllat de més punyetera que el Besiberri nord. Desconec encara aquesta muntanya, però l’Alt de Juclar sí que té el seu què. Què vols que et digui. Tot el que és bo costa. No diem que ningú ens regala res? Doncs aquesta muntanya ho té molt clar. Demana el màxim esforç, concentració i recursos a tot aquell que vulgui descobrir els seus encants, que guarda com dona que sap que els homes ens girem al seu pas. Això també. Tota aquesta poesia no servirà pas per a res si el dia no és clar, net i assolellat.