Dades pràctiques
Pont de la Badalosa-Llera dreta del riu de Juclar-Pres estany primer-Alt de Juclar-Desfer camí fins pont de la BadalosaCartografia | Ed. Alpina | Mapa | Andorra |
Coordenades | UTM | Datum | Wgs84 |
Distància recorreguda | 10,98 Km. | Temps | 3 h. 54 min. |
Altura màxima | 2592 metres | Ascens acumulat | 773 metres |
Comentaris
Suposo que si has
anat a parar a aquesta pàgina és perquè vols informació d’una muntanya que
estàs interessat a pujar, però què més puc afegir jo per aconseguir que no ho
vulguis, sinó que desitgis pujar-la?
A la revista Natura i Aventura, al número 53, hi un article signat per Carles Gel(1),
que recomano llegir i que obre amb el següent text:
“Juclar és
l’atractiu nom d’un indret bellíssim situat a la part més alta de l’andorrana
vall d’Incles, prop dels llacs de Juclar - els més grans del país pirinenc - i
d’altres pics esquerps i amagats, sovint poc visitats i sempre solitaris.”
Aquesta muntanya
està formada per una sèrie de pics que conformen una carena d’una estètica molt
captivadora i poc visitada, amagada entre pics més alts i coneguts. Com diu
també aquest mateix autor ja al cos de l’article, “és una muntanya singular i
pertany a aquell grup exclusiu que tant ens agrada a alguns: muntanyes que a
vegades no tenen nom, que sovint no les visita cap alpinista... que a vegades
no surten ni als mapes... potser és aquest el motiu que ens porta a l’encontre
d’aquestes muntanyes que només nosaltres fem importants”.
En el meu cas no
puc dir que aquest text hagi tingut cap influència per fer-me pujar al cim,
però sí que és cert que em motiva el fet que una muntanya tingui aquesta
etiqueta de “poques vegades pujada”.
Bé. Deixant de
banda l’estètica i la bellesa de l’indret, al qual no faria justícia cap text
que pogués escriure, crec que ara, una vegada feta l’ascensió, me la
plantejaria d’una altra manera, ja que es pot dividir perfectament en dues
seccions. D’una banda, hi ha el recorregut de pujada fins als estanys, i
d’altra, la part alpina de l’ascensió al cim i la resta del trajecte que es
vulgui fer per tornar de nou als estanys. Així doncs, tenint en compte aquestes
dues seccions em plantejaria una sortida familiar en la seva primera part, i
mentre la família gaudeix d’un plàcid
passeig pels estanys i descansa tranquil·lament al refugi, aprofitaria
per fer l’ascens a l’Alt de Juclar. Ara mateix és una opció que deixo al calaix
ja que, pels motius que més endavant explicaré, segurament tornaré una altra
vegada a pujar aquest cim.
Aquestes dues
seccions són també aplicables pel que fa la vegetació. La part inicial
d’aproximació als llacs és un goig per als ulls i el nas a la primavera
andorrana. No entenc gaire de flors del Pirineu (ni d’enlloc), però entre el
meu amic Jordi i aquesta pàgina web,
he pogut saber que pel camí vam poder veure, en un esclat de color: genciana,
marcòlic groc, rovell d’ou, baladre, pericó foradat, talictre, milfulles,
àrnica i moltes altres que es van quedar als ulls i al nas però que no he pogut
classificar. La segona part, l’alpina, ja se sap. Pedres i nerets, que, tot
sigui dit, també tenen el seu encant... i en el cas que ens ocupa, el seu
component adrenalínic. Ja sabràs de què parlo si has llegit altres ressenyes i,
si no és el cas, ja les llegiràs més endavant.
(1) Carles Gel és guia d'alta muntanya i escriptor de múltiples llibres de ressenyes de muntanya i alpinisme i col·laborador de la revista Natura i Aventura
(1) Carles Gel és guia d'alta muntanya i escriptor de múltiples llibres de ressenyes de muntanya i alpinisme i col·laborador de la revista Natura i Aventura
Aproximació en cotxe
El punt d'inici de la caminada es proposa al pont de la Badalosa, a la vall d'Incles. Una vall espectacular. Les coordenades (Google earth) són:42º36'07.5" N / 1º41'15.34" EDescripció del recorregut
Aquesta part no em
portarà gaire feina ja que ens vam limitar a fer exactament el mateix
recorregut que tots els que han fet aquesta ascensió i han volgut explicar-ho
per escrit i posar-ho a l’abast de qui vulgui mitjançant internet. Desconec si
a les llibreries hi ha llibres que expliquin altres itineraris, suposo que n’hi
deu haver, però jo no els he buscat. Cert és que creia que no em faria falta,
ja que teníem clar l’itinerari a fer, basant-nos en l’article mencionat de
Carles Gel. El nostre pla A consistia a pujar als estanys pel camí “oficial”,
pujar al cim per la canal descrita en totes les ressenyes consultades, desfer
el camí per la mateixa canal i fer el
flanqueig per sota de les cretes per pujar al pic de de Pala de sobre
l’estany, baixar a la collada de Juclar i fer un glop al refugi, ara guardat,
de Juclar. Ja havíem llegit també en tots els texts que era aconsellable portar
un cordino per assegurar determinats passos que podien resultar una mica
complicats, però nosaltres som més trempats que ningú i, tot i que portàvem
corda, vam pujar i baixar a pèl. Es pot fer -ho demostra el fet que som a casa–
però un trajecte, pujar i baixar, que amb corda no hi hauríem estat més de 20
minuts i amb 0 complicacions, ens va fer perdre 1 hora amb tots els sentits en
extrema alerta i no movent un peu sense tenir, almenys, tres punts de suport
assegurats i fixats. Per fer-vos una petita idea de la dificultat, diré que al
grup érem cinc i tan sols tres ens vam atrevir a pujar. Bé, no dic res més, tan
sols que per culpa d’aquestes dificultats, que van fer que les forces
minvessin, i al temps trigat a fer
l’ascens i el descens, vam haver de deixar la resta del recorregut per a un
altre dia. Això sí, la idea de fer un recorregut circular és totalment factible. Així doncs, queda
constància del nostre fracàs amb el pla A i vam fer servir l’inesperat i
inexistent pla B, que consistia a baixar directament al refugi fent servir el
mateix camí que de pujada.
Pel que fa al
trajecte en si, ja ho he dit abans, vam fer el mateix que tothom, així que no
m’estendré gaire per no acabar dient el mateix que ja hi ha a diferents pàgines
web.
Com que la primera
part del recorregut és molt clara i la segona és inexistent, no vàrem marcar ni
un waypoint. Al començament el camí
es troba perfectament marcat i senyalitzat, tant amb cartells com amb pintura
groga i senyals de GR, fins als peus de la presa que tanca l’estany primer de
Jucla. A partir d’aquest punt desapareix el camí i tan sols tindrem l’ajuda de
fites que entre tots hem anant posant, amb més o menys criteri i encert, que
ens deixen als peus del petit estany que hi ha uns metres per sota de la base
de la muntanya. La veritat és que desconec si, com diu Carles Gel, hi ha fites
que va posar ell que assenyalen el camí per ascendir al cim. El cert és que si
el dia és normal, des d’aquest petit estany ja es veuen les dues canals que
permeten accedir al cim. La que es troba a la nostra esquerra, amb la seva xemeneia
final, i la de la dreta, que sembla molt més amable que la primera. Desconec la
dificultat o viabilitat d’aquesta última, ja que la vam descartar. El que sí
que puc ben assegurar és que la xemeneia, sobretot de baixada, té tela. Si vols
fer aquest cim, primer: no hi vagis sol. Segon: assegura’t que el cap, el
coratge o els atributs et permeten fer una muntanya que algú ha titllat de més
punyetera que el Besiberri nord. Desconec encara aquesta muntanya, però l’Alt
de Juclar sí que té el seu què. Què vols que et digui. Tot el que és bo costa.
No diem que ningú ens regala res? Doncs aquesta muntanya ho té molt clar.
Demana el màxim esforç, concentració i recursos a tot aquell que vulgui
descobrir els seus encants, que guarda com dona que sap que els homes ens girem
al seu pas. Això també. Tota aquesta poesia no servirà pas per a res si el dia
no és clar, net i assolellat.