zona de descàrrega d'arxius
 |  |  |  |  |
Dades tècniques de la ruta
Colldejou-Camí de l'Horta-GR-7-Pla de l'Irla-Racó dels Frares-Camí del Recingle-Portell de la Roca Mitjanera-Cavall Bernat de Llaberia-Roca dels Espirits o Foradada.PR-C 96-Font del Bullidor-Salt de les Soques-Colldejou
|
|||||
Dades geogràfiques
|
|||||
| Lloc geogràfic: | Serra de Llaberia | Lloc sortida: | Colldejou | ||
Dades cartogràfiques
|
|||||
| Cartografia: | Editorial Piolet | Mapa: | Serra de Llaberia | ||
| Coordenades: | UTM zona 31 T | Datum: | European 1950 | ||
Dades GPS
|
|||||
| Marca: | TwoNav | Model: | Anima + | ||
| Coordenades: | UTM zona 31 T | Datum: | WGS84 | ||
Característiques del recorregut
|
|||||
| Data: | 23/03/2016 | Distància**: | 11,44 Km. | ||
| Recorregut: | Circular | Índex IBP **: | 59 | ||
| Terreny: | Mitja muntanya | Orientació*: | Fàcil | ||
| Dificultat*: | Moderada/alta | Esforç*: | 4 sobre 5 | ||
| Senyalització: | Parcial i fites | Fonts: | Si | ||
| Temps ** | |||||
| Total: | 4 h. 22 min. | Caminant: | 3 h. 32 min. | Parat: | 50 min. |
| Altures ** | |||||
| Màxima: | 827 metres | Mínima: | 376 metres | Acumulat: | 561 metres |
| Pendents ** | |||||
| Pendent màxim: | Ratio pujada: | 9,97 % | Ratio baixada: | 11,19 % | |
** Enllaç a les dades obtingudes de la web ibpindex
Comentaris
La serra de
Llaberia, esquerpa i pedregosa com gairebé totes les muntanyes del
sud del territori, regala paratges sorprenents i camins impossibles
que ofereixen a l’excursionista la possibilitat d'aconseguir els
seus objectius, tot i que moltes vegades afegeix ingredients
meteorològics que l’obliguen a plantejar-se la viabilitat de
l'aventura. És terra en la qual acostumen a dominar forts vents, que
en les planes superiors bufen amb tanta intensitat que fan difícil
la progressió. Per sort aquesta vegada, tot i que va ser el meu
company de ruta, em va deixar fer cim.
Havia llegit
que aquest no era un cim per fer en solitari, ja que per copsar-lo
s'havia de grimpar per un tram difícil i aeri, i això m'havia fet
endarrere en moltes ocasions. Si en condicions normals anar sol a la
muntanya ja és motiu de crítica, fer-ho en terreny complicat i fins
i tot perillós arriba a cert grau d'imprudència, fins i tot
d’insensatesa. El cas és que després de moltes desconvocatòries
a causa de la falta de companys/es vaig decidir anar a veure què i,
ves per on...
Poder fa
temps sí que era complicat, o jo sóc molt atrevit, o tinc el cap
desfermat. Ara per ara, una cadena, que jo no vaig saber veure de
pujada, facilita enormement la superació del primer tram de trepada.
Poder el segon, d'uns dos o tres metres força verticals, i fins i
tot una mica desplomat l'últim pam, ofereixin dificultat a persones
no acostumades a grimpar.
També havia llegit que les grimpades eren
una mica aèries. Per a res. La primera grimpada es fa per dintre
d'una estreta canal, així que d'aèria res de res. A sota dels
nostres peus no hi haurà mai sensació de buit. La segona encara
menys. La grimpada es fa partint d'una plana amb 5 o 6 metres de
paret a banda i banda i, com ja he dit, no es grimpa més de 3
metres.
Poder
aquestes frases facin que rebi més d'una crítica, però què voleu
que us digui.
És clar que
no titllaré de fàcil la proposta, però penso que ningú s'ha de
fer endarrere pensant que les dificultats del terreny no li deixaran
fer el cim. Sí que és cert que per fer-lo en solitari s'han
d'extremar les precaucions i, com sempre, abstenir-se de pujar-hi en
cas de pluja o roca mullada, però aquells que, sigui pel que sigui,
han de fer muntanya en solitari ja tenen totes aquestes premisses al
cap.
També he de
fer esment a un altre tema.
La meva
primera idea era prendre un recorregut que em permetés fer carena,
passant també per la miranda de Llaberia i la creu de Llaberia, però
les condicions meteorològiques, amb fort vent, van fer-me canviar de
plantejament i vaig optar per passar per sota, pel camí del
Recingle. És un camí espectacular i mancat de risc, i es troba
senyalitzat amb pintura blava.
Si les
capacitats físiques de qui es proposi fer aquest recorregut ho
permeten, potser la millor manera d'enllaçar amb aquest camí sigui
buscar-lo des del coll del Guix, seguint el GR-7 des de l'inici.
L'itinerari per mi escollit és molt maco i transita per camins
solitaris i bons, però al final s'ha de superar un costerut terreny
atarterat i una canal que, tot i no ser complicada, sí que esgota
molt. Aquesta zona està senyalitzada amb escadusseres fites que no
eviten que tinguem dubtes de quin és el millor pas, però el cert és
que si pel trajecte de pujada us trobeu en situació de perill, és
que us heu equivocat.
Pel coll del
Guix també s'ha de superar una zona de fort pendent, la drecera d'en
Ramon, però el camí està senyalitzat amb pintura de sender local.
Aquest sender permet, si es vol, fer carena en comptes de seguir el
camí del Recingle.
Altres
muntanyencs amb més ganes de caminar acostumen a fer també el cim
de la mola de Colldejou.
Aproximació en cotxe
Proposo començar a caminar des de l'aparcament públic, gratuït, de l'Aire de ColldejouAquest és l'enllaç amb la georeferenciació de l'aparcament.
Descripció del recorregut
Poder sigui molt més fàcil desfer camí per la carretera fins al pont de la Robina, que salva el barranc del Fornteuler. També es pot aparcar en aquest camí i no pujar fins l'aparcament públic.
Surto de l'aparcament i camino cap al poble, entrant pel carrer de Baix, arribant així a cal Just, edifici catalogat del segle XV. Giro a la dreta per anar en direcció a l'església de Sant Llorenç però no arribo, ja que al cap de poc torno a girar a l'esquerra per seguir pel carrer de Baix i així trobar els senyals de PR. No segueixo els senyals, ja que prenc un esborrat rastre que em baixa a una pista, ja a la zona de la Robina. Creuo la pista i m'enfilo per un sender sense senyalització per anar vorejant camps de cultiu de fruita seca. El sender està protegit per paret de pedra seca i és una mica dificultós de seguir, ja que de tant en tant haig de recular perquè entro en camps de cultiu. Finalment trobo el camí correcte que, en lleugera pujada i seguint un tub de canalització d'aigua, em porta a connectar amb el GR-7, camí de Falset a Colldejou.
Si es vol, es pot seguir tot aquest GR fins al coll del Guix. Jo, al contrari, quan arribo a un desviament de la pista, senyalitzat amb un pal de direcció, deixo el GR i continuo en sentit SO en direcció a la font de l'Aubelló, que no trobo. Camino ara per bosc de pi, ara per camps de fruita seca i arribo al pla de l'Illa. Aquí la pista gira a l'O, però un filferro la tanca, així que cal prendre un sender que puja entre els arbres en sentit SE. És un sender clar que de manera molt evident ens porta a un altre desviament. Hem de girar a la dreta, en sentit NO, i abandonar la traça que segueix recte i inicia una suau pèrdua d'alçada. Aquest nou sender ens porta, després d'una bona pujada, a enllaçar amb una pista. És la pista que connecta la font del Bullidor amb el coll de Guix. Cal incorporar-se a la pista i seguir-la, en sentit SO, una bona estona.
Caminar és ara fàcil. Hem d'anar a l’aguait. Quan la pista fa un revolt a l'esquerra hem d'estar atents a localitzar una fita. Marca el camí que hem de prendre per a pujar el vessant de la muntanya, a la recerca dels cingles superiors.
Tot el camí és força evident fins a entrar de ple a una mena de tartera. Aquí hem d'anar també concentrats, ja que aquesta es divideix en dues llengües. La bona és la de més a la dreta. Jo vaig anar intentant seguir les fites i al final vaig acabar en aquella banda. En tot cas allò que s'ha de fer és anar a buscar la canal del Racó dels Frares, que puja a la dreta de les roques dels Frares.
Superada la canal, que no ha de presentar cap complicació tret de l'esforç, el pendent es tempera i caminar es fa una mica més fàcil. Tot i així el pendent continua fort.
No ens hem de deixar enganyar per diferents traces transversals que anirem trobant. Jo vaig seguir una d'aquestes i finalment vaig haver de tornar a remuntar pel dret en un parell d'ocasions. És preferible continuar amb la pujada dreta fins a trobar un camí ample i pintat amb senyals blaus. És el camí del Recingle. Molt fàcil de seguir gràcies als múltiples senyals de pintura.
Aquest camí ens porta al portell de la Roca Mitjanera, important nus de camins, senyalitzats tots ells amb un pal de direccions. Seguim en direcció al Cavall Bernat de Llaberia, que ja tenim a tocar. Anem perdent altura de mica en mica per seguir la traça del camí, que ens porta a la base del penyal i la canal que ens permet continuar l'ascens. Aquí de nou atenció. Mirem amb calma la canal. Al mig hi ha dos arbres lleugerament separats l'un de l'altre. Just quan hem superat el segon hem de mirar a la nostra dreta. Hem de veure una cadena, nova i lluent, una mica per sobra del nostre cap. S'ha quedat una mica curta, però no hauríem de tenir cap problema per arribar-hi. Ens ajuda a pujar al primer planell, una mica inclinat. Des d'aquí ja veiem la fissura que haurem de grimpar per fer el cim. Jo la vaig pujar fàcilment, així que penso que tothom ha de poder pujar. Al cim, una creu. Fan cosa aquests nyaps, amb perdó per a determinades sensibilitats. Les vistes són excepcionals. En el meu cas, el vent no em va deixar gaudir gaire estona de l'espectacle, així que toca baixar. El cap comença a voltar pensant en la desgrimpada. Sorprenentment, la vaig trobar força fàcil, poder fins i tot més que la pujada. Ara, en baixada, sí que vaig trobar la cadena, i fent ús d'aquest parany vaig tornar a la canal de manera més còmoda. Amb un somriure d'orella a orella, no pensava fer el cim, vaig sortir de la canal. Aquí el meu GPS va fer el babau i es va parar. No vaig adonar-me’n fins a enllaçar amb el PR-C 96. Cap problema, però, ja que tot el camí està pintat de groc i els senyals ni caldrien. El camí és molt evident i fressat. Quan hem enllaçat amb el PR ja no tindrem cap problema d'orientació, ja que seguint els senyals de pintura acabarem a la carretera T-322, ja albirant la població de Colldejou. El PR, molt desdibuixat, travessa la carretera i entra en un vell camp. Per seguir el camí ens hem d'acostar a la paret de l'esquerra del camp i localitzar un senyal groc i blanc a la paret del mur de pedra. De nou anem seguint un vell camí flanquejat per parets de pedra seca que va més o menys paral·lel a la carretera. Aquest sender ens porta a creuar per sota el pont de la carretera i ens deixa en la pista d'accés a la Robina. Per seguir pel PR cal creuar aquesta pista i remuntar desnivell per un vell sender que ens deixa ja en terreny conegut. I com sempre no resta més que desfer camí fins a l'aparcament.
Si es vol, es pot seguir tot aquest GR fins al coll del Guix. Jo, al contrari, quan arribo a un desviament de la pista, senyalitzat amb un pal de direcció, deixo el GR i continuo en sentit SO en direcció a la font de l'Aubelló, que no trobo. Camino ara per bosc de pi, ara per camps de fruita seca i arribo al pla de l'Illa. Aquí la pista gira a l'O, però un filferro la tanca, així que cal prendre un sender que puja entre els arbres en sentit SE. És un sender clar que de manera molt evident ens porta a un altre desviament. Hem de girar a la dreta, en sentit NO, i abandonar la traça que segueix recte i inicia una suau pèrdua d'alçada. Aquest nou sender ens porta, després d'una bona pujada, a enllaçar amb una pista. És la pista que connecta la font del Bullidor amb el coll de Guix. Cal incorporar-se a la pista i seguir-la, en sentit SO, una bona estona.
Caminar és ara fàcil. Hem d'anar a l’aguait. Quan la pista fa un revolt a l'esquerra hem d'estar atents a localitzar una fita. Marca el camí que hem de prendre per a pujar el vessant de la muntanya, a la recerca dels cingles superiors.
Tot el camí és força evident fins a entrar de ple a una mena de tartera. Aquí hem d'anar també concentrats, ja que aquesta es divideix en dues llengües. La bona és la de més a la dreta. Jo vaig anar intentant seguir les fites i al final vaig acabar en aquella banda. En tot cas allò que s'ha de fer és anar a buscar la canal del Racó dels Frares, que puja a la dreta de les roques dels Frares.
Superada la canal, que no ha de presentar cap complicació tret de l'esforç, el pendent es tempera i caminar es fa una mica més fàcil. Tot i així el pendent continua fort.
No ens hem de deixar enganyar per diferents traces transversals que anirem trobant. Jo vaig seguir una d'aquestes i finalment vaig haver de tornar a remuntar pel dret en un parell d'ocasions. És preferible continuar amb la pujada dreta fins a trobar un camí ample i pintat amb senyals blaus. És el camí del Recingle. Molt fàcil de seguir gràcies als múltiples senyals de pintura.
Aquest camí ens porta al portell de la Roca Mitjanera, important nus de camins, senyalitzats tots ells amb un pal de direccions. Seguim en direcció al Cavall Bernat de Llaberia, que ja tenim a tocar. Anem perdent altura de mica en mica per seguir la traça del camí, que ens porta a la base del penyal i la canal que ens permet continuar l'ascens. Aquí de nou atenció. Mirem amb calma la canal. Al mig hi ha dos arbres lleugerament separats l'un de l'altre. Just quan hem superat el segon hem de mirar a la nostra dreta. Hem de veure una cadena, nova i lluent, una mica per sobra del nostre cap. S'ha quedat una mica curta, però no hauríem de tenir cap problema per arribar-hi. Ens ajuda a pujar al primer planell, una mica inclinat. Des d'aquí ja veiem la fissura que haurem de grimpar per fer el cim. Jo la vaig pujar fàcilment, així que penso que tothom ha de poder pujar. Al cim, una creu. Fan cosa aquests nyaps, amb perdó per a determinades sensibilitats. Les vistes són excepcionals. En el meu cas, el vent no em va deixar gaudir gaire estona de l'espectacle, així que toca baixar. El cap comença a voltar pensant en la desgrimpada. Sorprenentment, la vaig trobar força fàcil, poder fins i tot més que la pujada. Ara, en baixada, sí que vaig trobar la cadena, i fent ús d'aquest parany vaig tornar a la canal de manera més còmoda. Amb un somriure d'orella a orella, no pensava fer el cim, vaig sortir de la canal. Aquí el meu GPS va fer el babau i es va parar. No vaig adonar-me’n fins a enllaçar amb el PR-C 96. Cap problema, però, ja que tot el camí està pintat de groc i els senyals ni caldrien. El camí és molt evident i fressat. Quan hem enllaçat amb el PR ja no tindrem cap problema d'orientació, ja que seguint els senyals de pintura acabarem a la carretera T-322, ja albirant la població de Colldejou. El PR, molt desdibuixat, travessa la carretera i entra en un vell camp. Per seguir el camí ens hem d'acostar a la paret de l'esquerra del camp i localitzar un senyal groc i blanc a la paret del mur de pedra. De nou anem seguint un vell camí flanquejat per parets de pedra seca que va més o menys paral·lel a la carretera. Aquest sender ens porta a creuar per sota el pont de la carretera i ens deixa en la pista d'accés a la Robina. Per seguir pel PR cal creuar aquesta pista i remuntar desnivell per un vell sender que ens deixa ja en terreny conegut. I com sempre no resta més que desfer camí fins a l'aparcament.
