Montsent de Pallars


zona de descàrrega d'arxius
Descarrega't el mapa
Descarrega't el track
Descarrega't els waypoints
Descarrega't el perfil
Accedeix a l'àlbum fotogràfic

Dades tècniques de la ruta

punts de pas de la ruta
Pista Llessui; Pas de la Mainera; Clot del Ribell; Canal dels Estanys; Collada de la Coma d'Espòs; Montorroio;Crestells de Montorroio; Tossalet de la Coma; Montsent de Pallars; Collada de Coma Plana; Barranc d'Entremonts; Pista de Llessui
Dades geogràfiques
Lloc geogràfic: Vall d'Àssua Lloc sortida: Pista Llessui a Espot
Dades cartogràfiques
Cartografia: Editorial Alpina Mapa: Vall Fosca
Coordenades: UTM zona 31 T Datum: European 1950
Dades GPS
Marca: TwoNaw Model: Anima +
Coordenades: UTM zona 31 T Datum: WGS84
Característiques del recorregut
Data: 01/08/2016 Distància**: 14,10 Km.
Recorregut: Circular Índex IBP **: 128
Terreny: Alta muntanya Orientació*: Fàcil
Dificultat*: Moderada Esforç*: 3,5 sobre 5
Senyalització: Parcial Fonts: No
Temps **
Total: 5 h. 14 min. Caminant: 4 h. 37 min. Parat: 37 min.
Altures **
Màxima:  2.878 metres Mínima: 2.059 metres Acumulat: 1.098 metres
Pendents **
Pendent màxim:
Ratio pujada: 16,47% Ratio baixada: 15,02%
* Dades totalment subjectives basades en estat de forma i apreciacions personals 
** Enllaç a les dades obtingudes de la web ibpindex
Comentaris
Tants anys veient el cim del Montsent de Pallars fent el descens del port del Cantó, en direcció a Sort, i jo sense adonar-me’n. 
Finalment, aquest 1 d'agost de 2016, des del seu cim estant, l’he pogut ubicar al mapa. 
Aquest altiu cim, ubicat al límit de la línia imaginària que delimita la superfície del P. N. d'Aigüestortes i Llac de Sant Maurici es troba com en un segon pla, voltat per altres cims de molta més anomenada però el cert és que pujar-hi ja s’hauria de prendre com un trofeu de primer ordre. Per als habitants dels Pallars, aquesta muntanya ja és, per si sola, un dels millors reclams, ja que els seus 2.883 metres s'enlairen vertiginosament entre les valls de Vall Fosca i Àssua, dominen un vast territori i obsequien a qui el visita amb un immens horitzó visual, com a màgic skyline. 
Preparar un itinerari és relativament senzill. La cartografia existent és molt àmplia i de bona qualitat i a internet i llibreries especialitzades trobareu un munt de ressenyes descriptives, així que imaginar una ruta no serà gens difícil. 
L'opció més comuna consisteix a plantejar l'ascens al cim sortint des de la presa de Sallente, a Capdella, ja que fins a aquest punt hi arriba una carretera asfaltada que fa que l'aproximació es pugui fer en cotxe normal, i és, a més a més, el punt més proper al cim. 
Els amants de les llargues distàncies i grans desnivells acumulats solen plantejar també l'ascens des de la població de Llessui, al vessant llevantí. 
Hi ha una altra opció que pren com a punt d'inici un altre de diferent, situat entre els dos punts anteriors. Per pujar a aquest punt hi ha diferents pistes de muntanya, en principi només aptes per a vehicles tot terreny, no necessàriament amb traccions especials. Un vehicle SUV o tot camí, o tipus furgoneta, ens permetrien pujar-hi. De fet jo vaig veure un Opel Astra a l'aparcament. Cert que era antic i una mica atrotinat, però allà dalt que era. Jo, modestament, opino que pujar un cotxe per la banda de Llessui és una bajanada però en fi, cadascú coneix els seus límits. També es pot pujar per la banda de Capdella, però desconec aquesta opció i l'estat de la pista. Sí que sembla però, més curta que la que jo vaig fer servir. 
Jo vaig triar com a punt de sortida de la caminada un revolt de la pista que uneix Llessui amb Espot, concretament un revolt situat al km 13,5 aprox., uns metres després d'haver passat l'Estanyesso i abans de superar el Molló segons toponímia de l'ICC o l'Estanyet i Moró, segons l'editorial Alpina. Com a referència, cal dir també que hi ha un cartell indicatiu que assenyala la direcció de pujada al Montsent de Pallars. 
Una altra opció per aparcar, poder molt més agradable, és l'aparcament (15 vehicles) i zona d'esbarjo del pas de la Maineda, que es troba 2,2 km pista enllà del punt proposat, i plantejar el sentit de la caminada al revés del que jo vaig fer. 
Potser fent-la en el sentit horari no us passi com a mi. La meva idea era pujar al Montorroio fent servir un corriol que puja flanquejant en ascens el cap de la Solana del Tron, però no vaig saber localitzar aquest sender. De camí a la collada de la Coma de l'Espòs sí que es veu el camí pel mig del vessant. També, fent el trajecte entre la collada i el Montorroio, es passa pel punt en el qual connecten els camins. 
Aquests punts d'aparcament són accessibles per dues pistes diferents. Segons indicacions rebudes del punt d'informació del parc, a Llessui, la millor opció és pujar per la pista que neix a la que porta a les bordes de Llessui, que s'abandona i es puja per la cabana Madirri i la pala de Manimort, voltant el pla Gran de Davall i connecta amb la pista que puja de Llessui per l'antiga estació d'esquí. Evidentment, la segona pista que puja és aquesta última, la que de Llessui puja a l'antiga estació d'esquí, continua cap a prop de la collada del Triador i continua cap a Espot. 
En aquest enllaç deixo el trac de la pista de pujada. En aquest altre enllaç, deixo el trac de l'altra pista, que vaig fer de baixada, per a comparar. La de baixada és 3,5 km més llarga i també sembla més utilitzada. 
Totes dues pistes són transitables, tot i que la primera és significativament més estreta. A gust del consumidor queda. Feu-ho com vulgueu, però feu-ho, la muntanya, si el dia acompanya, s'ho mereix.
Aproximació en cotxe
Proposo començar a caminar des de la pista que conecta Llessui amb Espot, just al punt en el qual es creua el barranc d'Entremonts.
Aquest és l'enllaç amb la georeferenciació de l'aparcament.

Descripció del recorregut

Començo a caminar seguint en lleuger descens la pista per la qual he arribat al punt d'inici de la caminada per dirigir-me al pas de la Mainera. Per fer tal cosa camino uns 2.300 metres per la pista. 
Al pas de la Mainera deixo la pista i segueixo per l'esquerra, en sentit NO. Vaig seguint unes estaques de fusta clavades a terra, amb el capçal groc. És l'itinerari dels Orris, que puja també a l'estany de la Mainera. Es passa molt a prop d'un salt d'aigua, al qual ens podem acostar si ho volem. El camí ens porta a sobre d'aquest salt per a travessar el riu de la Mainera per una palanca de fusta. Seguint els pals de fusta remuntem uns metres d'alçada i arribem a l'Orri vell. Un cartell metàl·lic explica què és això d'un orri. Al cap de poc de començar també n’hem vist un altre. 
Segueixo pel camí, deixant anar el cap pensant si seria possible fer camí remuntant per la carena que tinc a l'esquerra però el seny diu que millor seguir remuntant les aigües del riu. Uns centenars de metres més endavant el camí senyalitzat amb els pals segueix per l'altra banda del riu, en sentit N. El podem seguir, si volem visitar l'espectacular i enclotat estany gran de la Mainera i també el xic, ja que un camí connecta aquests llacs amb el camí que nosaltres hem de seguir. Dependrà de les ganes que tingueu de fer-lo més llarg. Jo deixo els llacs per a un altre moment. I resulta que són visibles des d'altres punts del recorregut, més enlairats. Més endavant ho explico. 
Deixem, doncs, els pals grocs i seguim remuntant altres aigües. Tant li fa que caminem per la llera dreta com per l'esquerra. A partir d'aquest punt ja no tindrem senyals. Potser veurem escadusseres fites. No ho sé. El terreny està farcit de pedres així que no ho sabria dir. El cas és que el terreny és obert i franc, i sempre tindrem traces que ens portaran. Acabem remuntant un petit pendent i sortim a una zona planera i herbada. Segons el mapa d'Alpina, en aquesta zona neix el camí que flanqueja el cap de la Solana del Tron i que hauria de seguir. No el vaig saber veure. Tan sols veia vessants atarterats que no em feia gràcia remuntar. Sí que vaig estar-me una bona estona contemplant un gran ramat d'isards que em vigilaven des del cim. 
Com que tenia al cap l'existència d'altra alternativa, vaig deixar els isards per a una altra ocasió i vaig seguir per la plana en direcció a la collada de la Coma d'Espòs. 
El trànsit des dels clots del Portarró fins a la collada va ser a la babalà. No saps quina és la millor opció. Un rastre d'allò que sembla un camí t'encomana directament a la collada havent de superar un pendent pedregós, en determinades zones atarterat. Penses que pels pendents herbats de l'esquerra serà més fàcil. Per la dreta ni pensar-hi. Des d’aquest punt estant, a la nostra esquerra sí que es veu el camí de la Solana del Tron. De nou el cap que se'n va. Penso que per a quan arribi al camí ja sere, potser més fàcil, a la collada. 
Com que el mapa diu que a la collada per la directa... Així ho faig. A mitja pujada, sense voler-ho, ensopego amb un sender clar i fressat que puja pel vessant herbat. Merda! Ja ho deia jo. Al final, per camí còmode, es puja a la collada. Primeres vistes de l'estany Gento i el seu refugi. Altres indrets són recognoscibles. Girem la vista en sentit contrari i... apa! Veiem també els estanys de la Mainera. I també els nostres dos destins del dia. 
Tres senders ens esperen. El que baixa cap a l'estany Gento descartat. Dels altres, segueixo pel que s'adreça més dret, muntanya amunt. Veig alguna fita. L'altre sender, el que planeja, el descarto perquè no sér cap a on va. Comença un ascens decidit a una primera cota que sembla un cim, però que ni està marcada com a tal als mapes. En aquesta cota trobo, per llevant, el sender del cap de la Solana del Tron. Per això dic que si el recorregut es fa en sentit contrari, serà més fàcil seguir aquest sender. No cal fer aquest cim, ja que el corriol evident passa dos o tres metres per sota, però ja que hi som... Continuo el camí per la carena, ara gairebé de planer i fins i tot perdent alçada, en evident sentit S, en cerca de la cridanera carena del Montorroio. El mapa d'Alpina, i amants de les carenes i forts pendents, diuen que es puja per tot el fil. Un altre camí és possible, i molt més marcat i evident. El segueixo i, penso que és molt més fàcil, pujo al cim del Montorroio. Les vistes també són espectaculars. El Montsent del Pallars llueix com el senyor que és. Em sembla distingir moltes formiguetes al cim. Ja m'ho trobaré. No m'estic gaire al cim. El següent objectiu encara està una mica lluny i els núvols comencen a fer acte de presència. També em fa una mica de respecte el tram de cresta que veig més avall i que d'alguna manera hauré de superar per seguir camí. Baixo fàcilment, per bon camí, fins a l'inici. Des de dalt ja s'intuïa. També alguna cosa havia llegit. Resulta que la cresta no és tan complicada. Es pot fer. Jo anava sol i no volia aventures innecessàries. També feia una mica de vent. Finalment es baixa a un punt en el qual sembla que s'ha de seguir per una ampla canal una mica atarterada. No ho tenia clar. Segur que es baixa fàcil. Mirant ara la canal, mirant ara el caire esquerre. Ara torno a la canal, ara torno al caire, una fita em va fer decantar, definitivament, pel caire esquerre. Es baixa bé, no hi ha problema, però al final queda la sensació que per la tartera hauria sigut més fàcil. Són tan sols 10 o 15 metres. Quan surto em trobo el camí que ve de la canal. Finalment se surt dels crestalls de Montorroio i com que no tinc prou de desnivell decideixo acostar-me al tossalet de la Coma, cap problema ja que és poc desnivell a guanyar. Hi ha un petit coll intermedi. El mapa de l'ICC, a escala 1:10.000, diu que és el coll d'Entremonts. Del tossalet es baixa, seguint a tota carena, a la collada de Coma Plana, també segons l'ICC, sols que ara a qualsevol escala consultada. Aquesta última és la que l'editorial Alpina diu que és el coll d'Entremonts. En descàrrec d'aquesta última, vull dir que el pal indicador vist al punt d'inici de la caminada també l’anomena d'Entremonts. Bé, la resta del camí fins al cim ja l’hem anat veient segons caminàvem. Tenim un corriol que s'enfila de mala manera per la línia de carena nord-occidental. Un últim, i llarg esforç ens porta al cim. Com que veig que hi ha molta afluència de públic decideixo pujar per la directa, sense camí i trepitjant pedres, a la cima N. L'esforç no és necessari. El camí «oficial» permet també fer aquest cim de manera més còmoda. Em quedo una llarga estona al cim secundari. El principal està «ocupat» per un grup d'escoltes que no deixen escoltar res. Com que no tenen pinta d'espavilar-se, faig de pressa el cim, els demano que em facin una foto de record, i giro cua cap al cotxe, que el temps se'm tira a sobre. Cal desfer el camí fins a la collada de Coma Plana. Un camí davalla en sentit NE a la recerca del barranc d'Entremonts, per a l’ICC, o de Ribade, per a Alpina. Ara el camí ja és una mica més evident i està fitat gairebé fins a la pista a la qual hem aparcat. Seguint les fites baixem a una plana espectacular, tancada per muntanyes majestuoses. Cavalls, vaques i ovelles pasturen tranquil·lament, gaudint dels seus dominis. Quan sortim de les pastures trobem, al cap de poc, una bifurcacó del camí. Per la dreta segueix de pla un sender que flanqueja per sota del Montsent de Pallars i es diricgeix al coll que molts senderistes fan servir per pujar al cim per la carenaS, a prop de la collada del Triador. Continuo pel sender que baixa i més endavant el camí es complica una mica. De fet jo acabo deixant-lo. No el segueixo, ja que penso que fa en sentit NE i jo el cotxe no el tinc en aquella direcció. Penso que vaig pecar de nerviós. Tant li fa que faci el camí, ja que el cotxe el tinc a la vista i per això prenc la decisió errònia de baixar directament. El cas és que amb el cotxe a la vista vaig seguint i deixant rastre de sender per, finalment, donar per acabada la caminada.